Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TEATRAL

Un estimulant circ musical

'Invisibles' és un magnífic exemple del circ que trenca els esquemes tradicionals a la recerca d’un espectacle en què l’excel·lència dels exercicis se supedita a la poètica de l’espai i del moviment

'Invisibles'. Ateneu popular de 9 barris, 23 de desembre

El circ català té el seu bastió a l’Ateneu Popular 9 Barris, on any rere any, i ja en van vint-i-un, el Circ d’Hivern mostra l’evolució tant dels artistes com del mateix gènere, emmarcat dins del circ contemporani. Invisibles és un magnífic exemple d’aquest circ que trenca els esquemes tradicionals a la recerca d’un espectacle en què l’excel·lència dels exercicis se supedita a la poètica de l’espai i del moviment, en què la pirueta es posa al servei d’una idea, d’un tema que és al mateix temps embolcall i protagonista intangible i que demana artistes molt complets.

A Invisibles el tema és la fugida, i el poderós embolcall i protagonista és la musica d’arrel roquera a les mans de dos multiinstrumentistes, Blai Juanet Sanagustín i Marc Sastre, de qui podem recordar el brillant espectacle Be God Is. Invisibles comença i acaba amb un saxo que arriba i se’n va. Un monòleg puntejat amb música mentre el carro dels artistes creua l’escenari. “Quan tinc por, canto”, diu el saxofonista. I canta. I se li sumen la resta en un improvisat cor a cappella. I els cinc treballen plegats en un curiós número coral a la roda alemanya que maneja Tomeu Amer Galmés. També hi ha una mena de por a l’expressió de la trapezista (Griselda Juncà Casas), que, malgrat això, fa fins a quatre voltes consecutives al trapezi fix. Deborah Cobos s’enfila a la corda. Puja. Puja i puja fins que desapareix.

Invisibles sorprèn perquè s’aparta de les solucions habituals, perquè rebutja el que és obvi i perquè amb un espai escènic molt senzill i amb elements certament rústics (velles maletes, estructures metàl·liques de bastida...) elabora una galeria de poderoses imatges amb moviment. Joan Arqué (el carablanca de Rhümia, en cartell al Teatre Lliure) i Joan Ramon Graell, els directors, han cuidat molt l’expressivitat dels intèrprets i la composició visual, i han aconseguit un estimulant Circ d’Hivern.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT