Cultura 29/10/2015

Els "falsos tòpics" del 1714 que "desmunta" el Premio Nacional d'història

Roberto Fernández defensa la història com una ciència i diu que no pretén "ni catalanitzar ni espanyolitzar ningú"

Sílvia Marimon
5 min
Les oportunitats perdudes (o no) dels catalans

BarcelonaL'historiador i rector de la Universitat de Lleida, Roberto Fernández Díaz, ha guanyat el Premio Nacional d'història amb el llibre 'Cataluña y el absolutismo borbónico' (Crítica). El jurat ha escollit el llibre de Fernández per "la seva excel·lent revisió al voltant d'un important debat historiogràfic i per l'aplicació rigorosa de la metodologia crítica i professional enfront de la instrumentalització pública i política dels fets històrics". El ministre d'Educació, Cultura i Esport, Íñigo Méndez de Vigo, s'ha afanyat a felicitar Roberto Fernández Díaz, Premio Nacional d'història d'Espanya 2015, a través d'una nota de premsa en què deia: "Es tracta d'una obra molt rigorosa, una aportació fonamental a la història de Catalunya i d'Espanya que desmitifica i tira per terra els falsos tòpics en els quals els independentistes catalans fonamenten els seus arguments". Però quins són aquests falsos tòpics?

La Guerra de Successió és un conflicte molt contaminat per la política i els prejudicis ideològics. De fet, ara fa un any, l'ARA publicava la visió de dos historiadors amb una llarga trajectòria, Joaquim Albareda i Carlos Martínez Shaw –de qui Roberto Fernández Díaz es considera deixeble i a qui va mencionar quan va prendre possessió del càrrec de rector de la Universitat de Lleida–. Albareda i Martínez Shaw responien a les qüestions més polèmiques. Tots dos eren rigorosos, argumentaven amb documents, però la seva interpretació dels fets diferia molt. ¿És possible la "veracitat" històrica? El Premio Nacional d'història defensa en el seu acadèmic 'Cataluña y el absolutismo borbónico' que sí. Analitzem els arguments i els "falsos tòpics" que Roberto Fernández exposa a l'obra premiada.

1. L'objectiu del llibre: esbrinar l'origen de les "desafeccions" entre catalans i espanyols

L'historiador, a la introducció, diu quin és el seu objectiu: "Aportar llum sobre quan, com i per què s'ha gestat la idea d'aquesta situació d'incomoditats, desacords i desafeccions d'una part important de la societat catalana respecte al sentiment d'espanyolitat". Fernández Díaz, que en el passat va militar en el PSUC i el PSC, es confessa ideològicament "un socialista democràtic de tall reformista i esperit liberal". I es pregunta, entre altres qüestions relacionades amb el 1714: ¿va ser positiu o negatiu per als catalans aquell canvi de règim polític? ¿Va representar per a Catalunya la "modernitat" i el progrés"? ¿Va haver-hi relació entre el dinamisme polític i el dinamisme econòmic i social del 1700 català o van ser elements independents? ¿Es van acomodar els catalans al nou marc institucional o van mantenir una velada o explícita actitud de crítica política? ¿Va perdre força i densitat la identitat catalana durant el 1700 per la desaparició de les institucions polítiques tradicionals?

2. ¿Felip V va ser positiu per Catalunya?

Com molts altres historiadors, Fernández Díaz admet que la societat catalana del 1714, era una societat dinàmica i amb una economia creixent: "L'auge català no comença del no-res el 1714". I afegeix que l'economia creix "gràcies en bona part a l'auge comercial de la seva agricultura i la renovació d'algunes indústries". La Guerra de Successió, però, no va anul·lar aquesta tendència progressiva, segons Fernández Díaz: "Aviat l'economia catalana va recuperar l'impuls i la força en diferents fronts econòmics". I acaba assegurant que el canvi de règim no fa ser desfavorable per a Catalunya: "Com ho demostra el fet que a finals de segle la població pràcticament s'havia doblat". Segons l'historiador, la integració de Catalunya a la monarquia absolutista va ser positiva: "Determinades polítiques de l'absolutisme reformista van servir d'empara i a vegades d'estímul per a aquest creixement. Encara que estiguessin pensades per a tota la monarquia, van acabar afavorint en molts casos Catalunya".

3. ¿Es van acomodar els catalans al nou règim borbònic?

Fernández Díaz creu que sí. "Les relacions entre els catalans i els governs borbònics al llarg del segle van ser més de col·laboració que d'enfrontament i, en termes generals, van ser positives per al progrés de la major part dels catalans i positives per millorar la salut de la monarquia". L'historiador reconeix que hi va haver repressió després de la Guerra de Successió: "La severa repressió felipista de primera hora (encara que no va preveure el saqueig de Barcelona com era costum a l'època tampoc es va esforçar a reconstruir camins d'entesa) no podia desaparèixer de la nit al dia. No obstant això, a mesura que passava el temps, sí que es pot defensar, en canvi, la idea que la major part dels catalans van veure prou beneficis en l'absolutisme reformista per no qüestionar decididament una bandera que representava una gran part d'ells, una ensenya enemiga a principis de la centúria. L'actitud política va ser la d'acomodar-se a la nova realitat borbònica".

4. ¿Es va perseguir la llengua?

"És evident que els Borbons van tractar de promocionar el castellà com a llengua oficial de la monarquia sobretot a partir del 1768, però no sembla que estigués a la seva agenda política acabar amb el català mitjançant una deliberada 'política lingüística'". Segons l'historiador, "l'acceptació del castellà per part de les classes cultes i dirigents catalanes era anterior a Felip V". I afegeix: "La decisió d'ensenyar en castellà la prenien sovint les autoritats eclesiàstiques, els ordes religiosos o els regidors municipals, i tan sols un percentatge baixíssim de la població va aconseguir l'alfabetització durant el segle XVIII". I cita Ernest Lluch: "Com va recordar Lluch, és evident que hi va haver accions oficials favorables al castellà, però també la voluntat lliure de molts catalans per utilitzar el català. Per a la immensa majoria no crec que puguem afirmar que la convivència dels dos idiomes representés un problema substancial".

5. La historiografia, ¿una arma de mobilització?

Segons l'historiador, s'ha de combatre "la negativa influència dels ideologismes nacionalistes en la disciplina històrica". Al final del llibre reflexiona sobre els objectius que hauria de tenir un historiador: "Sol·licito (ingènuament?) que la historiografia no sigui concebuda com una arma per a la mobilització patriòtica, ni tampoc com un discurs de justificació legetimadora d'ideologies del present. Les ideologies que desitgen l'hegemonia social sempre tenen la necessitat que la història, la qual consideren una peça essencial dels seus plans, només s'expliqui a la seva manera i conveniència. I això també val per als nacionalismes", escriu. "Es absolutament acceptable que per deliberar sobre la conveniència o no que Catalunya es nacionalitzi en el sentit català o espanyol o que continuï inserida o no en el continent espanyol, o sobre la manera de procedir a aquesta inserció, s'estudi el que va passar al segle XVIII". Però com a historiador defensa que la seva feina és "buscar la veracitat històrica amb independència de la bandera per afavorir el coneixement del passat en benefici de la civilització". I defensa que la historiografia no pot ser una ciència freda, però sí una ciència. "Mai he pretès ni catalanitzar ni espanyolitzar ningú. Ni tampoc fer-lo de dretes, d'esquerres, conservador o progressista", diu.

stats