Publicitat
Publicitat

NOVETAT EDITORIAL

Sebastià Alzamora presenta la novel·la 'Crim de sang', premi Sant Jordi 2011

"El fanatisme és la putrefacció de les idees"

Crim de sang (Proa, 2012) comença amb un capítol en què es condensen bona part de les idees que Sebastià Alzamora desenvolupa al llarg de gairebé tres-centes pàgines intenses, ambigües -plenes de clarobscurs- i vibrants, que obliguen a una lectura compulsiva, tan vampírica com aquell narrador que declara: "Sovint, quan la set m'arriba, penso en l'Esperit Sant". La relació entre el que és diabòlic i el que és diví, la monstruositat i la fascinació humana per la sang són convocats en una desena de pàgines intenses, preludi del desplegament de personatges i escenaris que Alzamora farà a continuació.

Barcelona, estiu del 1936. A partir del descobriment d'un doble crim -un germà marista i un nen-, Alzamora fragmenta l'acció en diverses línies argumentals: d'una banda, hi ha la investigació del comissari Gregori Muñoz; de l'altra, l'estratègia que els germans maristes s'empesquen per poder arribar sans i estalvis a França, i d'aquesta manera evitar que els anarquistes facin efectiu l'objectiu d'acabar amb les seves vides; i hi ha també el convent de les caputxines de Sarrià, on les monges amaguen, per ordre del capitost de la FAI Manuel Escorza, el bisbe de Barcelona, Gabriel Perrugoría. "He dedicat dos anys al llibre, i la meva feina principal ha estat treure'n elements -explica Alzamora-. Aquesta novel·la hauria pogut ser molt més llarga. En comptes de buscar l'enfarfec, he volgut quedar-me amb el més essencial. Sempre he considerat el ritme molt important, però en aquest cas encara hi he parat més atenció: volia aconseguir que el lector saltés d'una trama a l'altra amb fluïdesa i sense apreciar-ne les costures".

La Guerra Civil, història i mite

Crim de sang barreja dosis d'intriga, elements sobrenaturals i disquisicions assagístiques en un entorn controvertit i refet a mida, la Guerra Civil. Vista per Alzamora, la Barcelona del 1936 és assetjada pels bombardejos del bàndol franquista i viu en condicions extremes. "La versemblança és fonamental, però aquesta no és la reproducció dels fets històrics, és la lògica i la coherència del relat. Sóc conscient que al llibre hi ha anacronismes i llicències, però lluny de preocupar-me, això em diverteix", diu l'escriptor mallorquí abans de citar els jocs que Quentin Tarantino i Mario Vargas Llosa es permeten a Inglourious basterds i El sueño del celta , respectivament. "La Guerra Civil no només forma part de la història, ara mateix: ha passat a formar part de la nostra mitologia, i com a tal té un potencial literari immens. És un marc en què les conductes humanes arriben a l'extrem màxim".

Tot i la llibertat i les llicències de Crim de sang , al final de la novel·la Alzamora reconeix el deute cap a tres dels assajos dels quals s'ha servit: El preu de la traïció de Miquel Mir, El silenci de les campanes de Jordi Albertí i De l'esperança a la desfeta (1920-1939) , primer volum de memòries de Josep Benet. "El llibre és ple d'homenatges a escriptors que he rellegit: hi ha des d'E.T.A. Hoffmann i Edgar Allan Poe fins a Henry James", diu l'autor, que aconsegueix salpebrar el llibre de detalls no únicament gòtics.

A Crim de sang destaquen les descripcions expressionistes, que tant poden remetre a l'exageració inquietant dels quadres de George Grosz com als jocs de llums i ombres de les pel·lícules de Murnau o els ambients saturats dela novel·la Berlin Alexanderplatz d'Alfred Döblin. "Em preocupa molt descriure la llum, sempre que aporti algun significat a la narració -admet Alzamora-. M'ha passat a Crim de sang però també en altres novel·les: aquí hi ha clarobscurs molt marcats, i el joc de llums i ombres és descrit de tal manera que ajuden a marcar les faccions dels personatges fins a un punt gairebé grotesc".

A més de Grosz, tres dels pintors que vénen al cap de l'escriptor quan intenta descriure els efectes que aconsegueix al llibre són Lucian Freud, Francis Bacon i Francisco de Goya. Tots tres comparteixen una aproximació contundent a la naturalesa humana, sovint descrita a partir dels seus punts més foscos: d'aquella monstruositat inherent a tots nosaltres que els seus pinzells capten i que, en comptes de dissimular-la, acaba sent mostrada amb un punt d'exhibicionisme macabre.

Representar el mal

Un dels aspectes més atractius i probablement controvertits de Crim de sang és la inclusió d'un personatge enigmàtic que s'autodefineix com a vampir i que entre atac i atac escriu disquisicions assagístico-històriques sobre l'origen del mal i de la presència constant de la monstruositat, que es remunta fins als escrits del xinès Txi-Wu-Li i passa per Heròdot, la Bíblia i fins i tot un poema sobre escura-xemeneies de William Blake. "Vaig escollir escriure sobre vampirs perquè són una representació fantàstica i abstracta del mal. A Crim de sang m'interessava contraposar la possibilitat fantàstica dels assassinats i el marc realista de la Guerra Civil", diu l'autor. Igual que passa al Frankenstein de Mary W. Shelley, la lectura que Alzamora fa de la monstruositat és terrible i propera: "Podem inventar monstres que facin el mal però el mal és una condició essencialment humana. Al final, el monstre és allò que tots nosaltres portem a dins, i el que hem de fer és provar de controlar-lo: quan no ens en sortim, el mal es desencadena".

Sempre que Alzamora es pregunta per què algú pot triar fer el mal en lloc del bé arriba a la mateixa conclusió: "No hi trobo cap resposta. A la vida real, el mal s'acostuma a manifestar de manera gratuïta i acaba resultant impune. L'únic aspecte positiu és que, per molt poderós que el mal pugui arribar a ser, la vida acaba sobreposant-se. Adorno es preguntava com es podia escriure poesia després d'Auschwitz. L'espècie humana és capaç de crear Auschwitz però també la bellesa més alta. Al final, l'impuls de la vida triomfa". És per aquest motiu que entre els horrors i depravacions presents a Crim de sang la pulsió vital no només hi és representada sinó que acaba guanyant la partida. "Temàticament, el mal és tan important com arribar a sobreposar-s'hi -diu Alzamora-. El personatge del comissari Gregori Muñoz és descregut, escèptic, dur, cínic i fins i tot distant, però acaba fent un acte de fe per enfrontar-se amb qui té al voltant: aposta per la vida i per salvar la innocència amenaçada. Encara que aparentment no hi hagi esperança, ell es decideix pel futur".

A Crim de sang , Alzamora ha fet un esforç de contenció -"la novel·la hauria pogut ser molt més sanguinària del que és", reconeix- i ha procurat carregar únicament contra els fanatismes: "El comissari Muñoz està envoltat de personatges que creuen cegament en alguna cosa -maristes i revolucionaris-, i això el desborda. El fanatisme és la putrefacció de les idees".

Més continguts de