El fantasma de Casey Affleck enamora el Festival de Sitges

SitgesEl Gran Premi de Sitges té un nou i seriós aspirant. A ghost story, de David Lowery, és una pel·lícula que es podria mirar de tu a tu amb films com Oblida’t de mi, Her o Upstream color, és a dir, un drama romàntic tan atrevit en forma i contingut com emotiu en el desenvolupament dramàtic. Com el títol indica, es tracta d’una història de fantasmes que arrenca en clau de casa encantada -una parella jove, Casey Affleck i Rooney Mara, sent sorolls estranys de nit-, però canvia radicalment de rumb quan mor el marit i es transforma en un fantasma amb el seu corresponent llençol blanc i els dos forats als ulls, un recurs que pot semblar còmic però que aquí agafa volada poètica.

En una competició en què no abunda el risc formal, A ghost story enlluerna pel tractament narratiu de la subjectivitat d’un fantasma que contempla la vida (dels altres) com nosaltres recordem la nostra, plena de salts en el temps i el·lipsis, però també amb moments fixats amb tot de detalls, com el de Rooney Mara fent pagar la seva pena a un pastís o el monòleg sobre la irrellevància de la vida que fa Will Oldham. En la pel·lícula el temps es va desplegant i replegant amb fluïdesa sobre un únic espai d’una manera que recorda el còmic de Richard McGuire Aquí (Salamandra, 2015), però l’emoció creix de forma lineal i imparable fins al crescendo final. A ghost story és el tipus de pel·lícula que redefineix un gènere, com va fer Deixa’m entrar amb el cinema de vampirs. Seria un guanyador perfecte per a l’edició dels 50 anys de Sitges.

També hauria de figurar en el palmarès la brasilera As boas maneiras,de Juliana Rojas i Marco Dutras, una original reinvenció del mite de l’home llop premiada a Locarno que comença amb la relació d’amor i complicitat que sorgeix entre dues dones que no poden ser més diferents: l’Ana -blanca, de classe alta, embarassada i sense parella- i la Clara -negra, pobra i futura nanny de la criatura-. L’esclat de la dimensió fantàstica del relat revoluciona el film i el converteix en una història (potser menys interessant) sobre la maternitat, entesa com una elecció en què la Clara muta en lloba disposada a tot per protegir el seu fill.

‘Dhogs’, camins no fressats

Després dels preocupants símptomes d’encarcarament del cinema espanyol i català que s’ha vist a Sitges, atrinxerat en l’artesania i l’afany d’agradar a tothom -la recepta ideal per no agradar a ningú-, ahir va aparèixer almenys una cinta que no vol transitar per camins fressats. Dhogs, que el gallec Andrés Goteira va finançar a través del micromecenatge, segueix la peripècia d’una dona atrapada en una espiral d’agressions masclistes tot intercalant imatges d’un públic que es mira la història des d’un teatre. Malgrat algun moment críptic i les influències evidents de Haneke i Lynch, cal valorar el risc d’aquesta reflexió sobre el paper de l’espectador davant la violència. No es pot dir el mateix de la desastrosa The Maus, de Yayo Herrero, que arrenca amb una furgoneta avariada en un camí solitari de Bòsnia que travessa un bosc ple de mines i un jove que li diu a la seva nòvia que no s’ha de preocupar de res. Endevineu què passa després?

Un ‘thriller’ marcià, premi Minotauro

Mentre el guionista Pablo Tébar escrivia el seu primer llibre, Nieve en Marte, veia com el planeta vermell es posava de moda en el cinema i maleïa la seva sort. Però arribar més tard que Ridley Scott no li va impedir guanyar el premi Minotauro, el més important de la literatura de gènere, que ahir es presentava a Sitges. La trama, que barreja elements de thriller detectivesc i ciència-ficció, la protagonitza un especialista en llengües mortes que arriba a Mart per fer un treball desconegut. “És una distopia normalitzada que descriu un món de forma molt realista”, afirmava Tébar, reticent a revelar més detalls.