En l'última edició dels Oscars, tota la premsa especialitzada donava per fet que Biutiful guanyaria el premi a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Tanmateix, va ser una cinta danesa, En un mundo mejor, la que es va endur el guardó a casa, a fer-li companyia al Globus d'Or que ja s'havia emportat unes setmanes abans, també per davant de Biutiful .
La bèstia negra d'Alejandro González Iñárritu és la nova cinta de Susanne Bier, una directora amb una filmografia força homogènia que ja supera la desena de llargmetratges (no sempre estrenats al nostre país) amb dos parèntesis que val la pena esmentar: la seva adscripció al manifest Dogma T'estimo per sempre (2002) i l'aventura nord-americana Coses que vam perdre en el foc (2007), amb Halle Berry i Benicio del Toro.
Amb un pressupost de 12 milions d'euros -una quantitat considerable per a un film europeu, per molt que la directora la defineixi com una "pel·lícula petita" en les entrevistes-, En un mundo mejor és un intens melodrama familiar que reflexiona en veu alta sobre les llavors que engendren la violència de la societat civilitzada. Una violència que compara amb la que provoquen les guerres i la fam al Tercer Món.
Un parany d'imatges belles
Anton és un metge que divideix el seu temps entre Dinamarca i un camp de refugiats africà. A l'Àfrica els nens criden de joia quan el veuen venir, però al seu país l'espera un matrimoni a punt de desintegrar-se i un fill, Elias, víctima d'assetjament escolar. El noi ha trobat consol en l'amistat de Christian, l'únic company de classe que li fa costat; però, marcat per la mort de la seva mare, Christian comença a mostrar una perillosa propensió a la violència que Anton prova de reconduir fent-li entendre que no el porta enlloc, i que l'única resposta possible és parar l'altra galta. Tanmateix, quan torna al continent africà li resulta difícil mantenir aquesta norma.
Bier escenifica el guió com qui posa un parany. Embolcallada en belles imatges i una realització estilitzada, En un mundo mejor apel·la descaradament a l'empatia de l'espectador per la via sentimental i un dramatisme desfermat. Els nens, pobres, no poden patir més del que ho fan. I la bondat dels uns i dels altres, en contrast, amb una quasi caricaturesca visió de la maldat, subratlla de manera emfàtica el missatge de la pel·lícula, un al·legat optimista en pro de la comprensió i el perdó un pèl massa didàctic.
