La flama del Canigó, al TNC
La veu penetrant de Lluís Soler serveix amb safata d'or el cim literari més important de la Renaixença, Canigó. Eduard Iniesta posa música al poema de fades, monjos i cavallers de Jacint Verdaguer.
BARCELONA."La millor descripció que he llegit de Jacint Verdaguer és que, per sobre de tot, era un poeta, abans que capellà i home", deixa anar Lluís Soler. L'actor defensa "la gran passió que mossèn Cinto portava a dins per tot el que feia, era una bèstia", com demostra una biografia (1845-1902) farcida de polèmiques, de cims literaris elevats i de fondalades esotèriques i miserables. Per això no ha de sorprendre la sensualitat que brolla del seu gran poema èpic posterior a L'Atlàntida. Hi ha línies de cruesa bèl·lica i un esclat romàntic de sublimació de la natura que acaba fent un retrat emotiu del concepte de pàtria. "Verdaguer s'enamora de la llengua, per això la rescata, la cuida i la fa gran, i n'és un pioner, a la Renaixença. La llengua és la pàtria, d'alguna manera", explica Soler.
L'actor comparteix l'obsessió per la llengua amb Verdaguer. Sense l'empara de cap teatre oficial, totalment a la intempèrie, Lluís Soler va començar a explorar grans textos de la literatura catalana, amb l'ajut a la direcció d'Antonio Calvo i la música d'Eduard Iniesta: El comte Arnau de Sagarra, la poesia de Vinyoli i la traducció de Carles Riba de l'Odissea. La seva veu profunda ha ressonat per teatres i festivals: "Per un motiu egoista de plaer personal, però també perquè el més meravellós que et pot passar és que algú es llegeixi l'obra sencera després de sentir-te a tu". Ara, per primera vegada, faran una triple estrena als teatres coproductors de Canigó: a Perpinyà (demà), al Teatre de Salt (aquest dissabte) i farà temporada a la Sala Petita del Teatre Nacional (del 14 al 26 de desembre).
L'efecte del vers
El trio Soler-Calvo-Iniesta despulla el Canigó com si fos l'última vegada que es recita en veu alta. Aquesta és l'excusa dramàtica: Soler representa l'últim savi que pot recordant fragments d'un poema escrit fa 125 anys i que es remunta a la història medieval del segle XI. "El vers, en comptes de distanciar, fa que l'espectador pugui entendre millor la història. El bon vers està escrit per ser dit en veu alta i escoltat. Llegit abans d'anar a dormir, em serveix per reflexionar, però dit a dalt d'un escenari serveix per veure com de meravellosa és una llengua", diu Soler, emocionat i seductor.
El rapsode és qui s'ha ocupat en aquest cas de la tria d'un miler de versos dels 4.334 que tenen els dotze cants del Canigó. "Si l'has llegit molt, els ulls se te'n van a uns versos, i després és fàcil confegir la història. A poc a poc els vas desgranant i arribes a una història senzilla", resumeix. Antonio Calvo només ha subratllat "el pòsit tel·lúric que no és explícit en cap vers però que hi és, i la resta ja la diuen els versos".
La història que seguirà el públic és la de Gentil, fill del comte Tallaferro, que en el moment d'ingressar com a cavaller per lluitar amb l'exèrcit cristià contra els moros, s'enamora d'una pastora, Griselda. Davant la negativa del pare perquè es casi amb una noia de classe inferior, busca l'ajut màgic de les fades de la muntanya del Canigó. La seva reina, Floredeneu, el sedueix i recorren la muntanya, salvatges. Però l'oncle Guifré, quan descobreix per què ha desatès el seu lloc, estimba el nebot. La redempció per aquesta mort serà l'origen del monestir de Sant Martí del Canigó i de la creu al cim de la muntanya. L'amor pur, la pàtria, el paganisme i el cristianisme i l'obra còsmica de Déu, són els temes de fons que van planant al llarg d'una hora d'espectacle. Diu Soler que Verdaguer devia haver llegit Shakespeare i Somni d'una nit d'estiu per escriure'n alguns cants. El poeta Narcís Comadira veu el Canigó com el nostre Camelot.
Una partitura musical
"És una perfecta partitura, en què no pots tocar ni una tònica, però et dóna molta seguretat -diu Soler-. A més, fa un repàs de moltes de les formes de vers català, i això fa que no sigui gens feixuc". Eduard Iniesta ha compost una música original per a cordes (tanbur, guitarra, ukelele i guitarra portuguesa) "que traslladi al món de les guerres i les fades, i que faci volar encara més la paraula". L'espai, que finalment no signa Perejaume, és auster i primari. Només hi ha el cànon de veus.
"El teatre en vers és un reducte molt mínim del que fem. És una tradició que no arriba als joves, mentre que és impensable que un actor francès es professionalitzi sense saber recitar Molière, Racine o Corneille. Un que ho fa, li hem de donar aixopluc", deia Sergi Belbel. Que no s'apagui la flama del Canigó.
