Publicitat
Publicitat

CLÀSSICA

Pablo González va dirigir l'OBC amb brillantor orquestral

'La flauta màgica' de Comediants torna a encantar el Liceu

Des de la seva estrena al Teatre Victòria el 1999, mesos abans de la reinauguració del nou Liceu, el muntatge de La flauta màgica dirigit escènicament per Joan Font s'ha passejat amb èxit per diverses ciutats espanyoles i, en la nova reposició, ha tornat a conquerir el públic liceista. Transmet encant, optimisme i bon humor. I davant tants muntatges d'un sol ús, que desapareixen després de l'estrena, el primer treball operístic de Comediants s'ha convertit en un clàssic incombustible i demostra que la rendibilitat és possible en el car i competitiu món operístic.

La saba nova a la reposició surt de la fossa, amb el baptisme escènic al Liceu de Pablo González al capdavant de la Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Quan una orquestra consagrada al repertori simfònic baixa a la fossa, els cantants tremolen: solen tocar massa fort i tapen les veus. Doncs bé, González va cuidar el volum i va acompanyar amb eficàcia els cantants, però els miracles en aquest terreny no existeixen i la manca de volum d'alguns solistes va quedar ben patent al llarg de la funció. Si alguna cosa sap fer molt bé Joan Font és explicar històries i en l'obra mestra de Mozart ens explica la història a través de l'alegre i poruc Papageno, potenciant la dimensió festiva i popular del cèlebre singspiel mozartià amb una atmosfera de conte infantil en el qual la ingenuïtat i el plaer de narrar alleugereixen la solemnitat i la litúrgia maçònica que sustenten el viatge iniciàtic de Tamino.

Una OBC de qualitat

Pablo González aposta per un Mozart de rics contrastos, àgil en els tempos, amb presència i brillantor orquestral. En aquest sentit, l'OBC va mostrar una qualitat en el so i en els detalls cambrístics de l'escriptura mozartiana molt superior a la que avui dia pot oferir l'orquestra del Liceu. La soprano Susanna Phillips, la veu de més qualitat del repartiment, va triomfar amb una Pamina d'exquisit lirisme. Molt nerviós al principi, el baríton Joan Martín-Royo va anar guanyant aplom i va acabar conquistant el públic amb un divertit -i ben cantat- Papageno, personatge mimat per Font. La soprano Erika Miklòsa va afrontar amb valentia els aguts estratosfèrics de la Reina de la Nit i va brillar més en la seva segona ària. L'elegant línia vocal del tenor Pavol Breslik en un irregular Tamino, el competent encara que no imponent Sarastro del baix Georg Zeppenfeld i el discret Orador del baix Tobias Schabel van marcar el nivell de correcció d'un repartiment en què van destacar la vis còmica i la solvència de la soprano Ruth Rosique (Papagena) i el tenor Vicenç Esteve Madrid (Monostatos), i la bona feina del cor de Liceu.

Més continguts de