Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

En la foscor d’un espai conceptual

"El teatre de Bernard-Marie Koltès explora l’ànima humana mitjançant una paraula poètica que gairebé sempre confronta un individu amb un altre i tots dos amb si mateixos"

'En la solitud dels camps de cotó’

TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

El teatre de Bernard-Marie Koltès explora l’ànima humana mitjançant una paraula poètica que gairebé sempre confronta un individu amb un altre i tots dos amb si mateixos en espais exteriors i marginals. En la solitud del camps de cotó exposa un duel verbal entre estranys. El dealer representa el que és il·legal, fosc, inconfessable. El client, l’assumpció de l’ordre, de les normes i el rebuig de l’instint. Tots dos, a la fi, podrien formar-ne un d’únic. ¿I què li ofereix el dealer al client? Tot sovint s’ha entès aquesta relació fortuïta com un tracte sexual. Podria ser, perquè el sexe és desig i és precisament aquest desig que ens aboca a un camí sense saber gaire bé què hi trobarem. Però no necessàriament ha de ser així. De fet, potser el menys important és el què i el que importa és el com. El motor d’aquest poema dramàtic és la inquietud d’un encontre nocturn en un espai hostil. La inquietud que fa dubtar, que desequilibra les certeses. L’obra és una partitura de paraules i d’idees que van i venen, que volen i han de pertorbar, que han de fer sentir incomoditat a la butaca i en la vida personal, assumint que no hi ha una lògica per comprendre el que està amagat, el que no ha rebut la calor del sol. Un diàleg de caràcter filosòfic que intriga i desconcerta però que ens atrapa encara que no sapiguem gaire bé per què. Amb un text així, sense acotacions de cap mena, el compromís del director és justament il·luminar el text, crear un espai en què la paraula visqui per si mateixa, donar eines als actors i, a través d’aquests, als espectadors per acostar-los a una reflexió no exempta d’hermetisme. No crec que l’espai escènic conceptual, de falsa sobrietat, de la proposta de Joan Ollé ajudi en aquest viatge. Tampoc la gravetat que ha imposat a Andreu Benito i Ivan Benet, de la qual, afortunadament, es van desprenent al llarg d’una funció que no acaba mai d’aixecar el vol.

Les

Més continguts de

le
PUBLICITAT
PUBLICITAT