Les franquícies de museus: més negoci que art?

BarcelonaLa ciutat de Màlaga va viure fa poques setmanes, i en pocs dies de diferència, l’obertura de dos nous museus: el Centre Pompidou Màlaga i una nova seu del Museu Estatal Rus de Sant Petersburg. Aquestes inauguracions constitueixen una fita envejable en temps de vaques magres per a la cultura i molts alcaldes en voldrien per a la seva ciutat, sobretot dos mesos abans de les eleccions municipals. Màlaga ja tenia un gruix significatiu de museus (la Casa Natal de Picasso, el museu de l’artista malagueny, el Centre d’Art Contemporani de Màlaga i el Museu Carmen Thyssen) i l’explosió museística encara no ha acabat: els primers mesos del 2016 obrirà les portes el Museu de Belles Arts.

A escala internacional, l’obertura de les dues pinacoteques malaguenyes s’ha produït en paral·lel a la construcció de les noves seus del Louvre i del Guggenheim a Abu Dhabi i al procés de selecció dels arquitectes del Guggenheim d’Hèlsinki, que es resoldrà al juny. El Guggenheim de Bilbao, inaugurat el 1997, és el precedent de l’expansió dels museus fora del seu lloc d’origen, uns processos sovint envoltats de polèmica per l’elevat cost econòmic i per les acusacions de colonització cultural per part dels sectors crítics de les ciutats que reben els projectes.

Invertir en l’art dels altres

En lloc de potenciar el patrimoni propi, es lloguen col·leccions

“Tots els museus tenen un excés d’obra i no el fan rotar. Si no s’exposa, lògicament n’han de treure rendiment”, raona la col·leccionista de fotografia i comissària d’exposicions Lola Garrido. Els retrats de la seva col·lecció s’han pogut veure recentment en una mostra al Museu Puixkin de Moscou. “El museu està format per sis edificis -afegeix l’experta- i em vaig assabentar que als magatzems tenen 600.000 peces”. Els fons de l’Ermitage són quatre vegades més faraònics i freguen els tres milions d’obres. “Les millors obres queden als museus d’origen i les altres van a les franquícies. Tot aquest fenomen té a veure amb el fet que els museus necessiten cada vegada més diners perquè els preus del mercat de l’art són cada vegada més cars. Cal comprar art contemporani, i hi ha molts museus d’art contemporani”. A Espanya aquest lloguer d’obres d’art pot ser “una mica denigrant, perquè amb els diners que s’han gastat en els edificis podrien haver comprat molt art i ara les seus de molts estan buides”, conclou Garrido.

“Els museus distribueixen les seves col·leccions des de fa molt de temps, però abans es feia en museus que ja existien -afirma el gerent de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), Joan Linares-. Ara es planteja una nova modalitat que genera uns grans ingressos i que significa tenir una seu establecontrolada i dirigida pel museu matriu -subratlla-. És una altra manifestació d’una gestió discutible del patrimoni, sobretot des del punt de vista dels que destinen quantitats ingents de recursos econòmics per promoure el patrimoni d’altres. Potser no estan dedicant tot el que podrien invertir en el patrimoni de la seva pròpia ciutat”.

Són realment museus?

Els grans noms difuminen la funció pública de les noves seus

“Primer van ser seus, després sucursals i ara franquícies. No sé fins on s’acabarà desprestigiant la idea que un museu obri noves seus”, lamenta el director del Centre d’Art Contemporani de Màlaga, Fernando Francés. “Em sembla un plantejament injust, injustificat i molt tendenciós -subratlla-. L’aspiració màxima d’un museu és estendre’s al màxim. Em sembla d’un pragmatisme absolut que si es tenen col·leccions d’art ingents es puguin posar a l’abast de la majoria dels ciutadans, ja que la capacitat dels museus és molt limitada”. Lola Garrido en discrepa: “Són franquícies. Són absolutament franquícies, i no és res pejoratiu. Els artistes que s’exposen són els que estan en els grans museus que porten les franquícies: un dia són a Frankfurt, un altre a Màlaga i un altre a París. Són sempre els mateixos, són Los 40 Principales. Són els que no fallen mai perquè són els que apareixen als mitjans de comunicació”.

L’Ajuntament de Màlaga ha invertit 7,9 milions d’euros per tenir una seu del Pompidou, el vaixell insígnia de l’art contemporani a França. La seu andalusa és la primera que promouen fora de França. L’exposició permanent inclou més de 80 obres, de grans noms com Pablo Picasso, Alberto Giacometti, Frida Kahlo, René Magritte, Marc Chagall, Max Ernst, Francis Bacon i Sophie Calle. A més de l’exposició permanent, de 6.000 m, el centre farà dues o tres exposicions temporals a l’any, la primera de les quals estarà dedicada a Joan Miró. “El que s’està creant no són museus en ells mateixos, són pures delegacions. Aquests centres no tenen res a veure amb museus com a servei cultural i educatiu, com una institució que conserva i estudia el patrimoni. El caràcter mercantil no està allunyat d’aquests projectes. Al contrari, estan molt relacionats amb les necessitats econòmiques de qui promou la delegació. Des del punt de vista dels que les impulsen en l’àmbit local, l’únic que els preocupa és el turisme, a partir del gran atractiu que significa una marca consolidada i prestigiosa”, insisteix Joan Linares.

Som esclaus del turisme?

La promoció de les ciutats passa per davant del patrimoni

“El turisme cultural està de moda, les visites als museus estan de moda, i si tenen botiga millor”, afirma Garrido, que també afegeix: “El Guggenheim de Bilbao ha funcionat molt bé, i quan no ha funcionat amb els fons del de Nova York, que són molt i molt bons, ha funcionat per a la ciutat d’una manera increïble, ja que hi ha portat una quantitat de visitants que d’una altra manera no hi haurien anat. No és gratuït que es repeteixin els grans museus que obren noves seus”.

A més del cost de l’operació del Pompidou de Màlaga, l’altre punt crític de l’acord és la durada: cinc anys, prorrogable a cinc anys més. ¿El museu tindrà futur més enllà d’aquests deu anys? Pel que fa al Museu Estatal Rus, ha obert la seva primera seu europea a l’antiga Tabacalera de la ciutat amb 169 obres que recorren cinc segles de l’art rus, també amb noms reconeguts internacionalment, com Kandinski i Chagall. L’acord inicial és de deu anys de durada i se n’està negociant la pròrroga. Segons la fundació que l’impulsa, la Fundación Contemporánea, amb les obertures del Pompidou de Màlaga i el Museu Rus, la capital andalusa s’ha convertit en la quarta ciutat de l’Estat “en qualitat cultural, per darrere de Madrid, Barcelona i Bilbao”.

“No sé si les funcions que demanem a una d’aquestes noves seus són les prioritàries d’un museu -afirma el director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Pepe Serra-. Cada cas s’ha d’estudiar en detall, però un museu sempre és un lloc de coneixement i crítica. Està molt bé que atregui visitants, n’ha d’atreure tants com pugui, però no és una funció prioritària d’un museu captar turisme: ha de ser una conseqüència de les polítiques que fa. El projecte científic del Pompidou de Màlaga indubtablement és bo. ¿Que s’instal·li a Màlaga és diferent que si s’instal·lés a Sebastopol? No ho sé”. “El museu pot ser moltes coses, a més de complir la seva funció tradicional. També ha de ser un lloc de trobada del ciutadà”, conclou Joan Linares.

Uns acords milionaris

El món àrab entra en la lliga dels grans museus a cop de talonari

“Com es treu rendiment de les col·leccions? Venent-les al millor postor, que ara són els àrabs”, exposa Garrido. Mentre que Qatar adquireix grans obres de l’art modern i contemporani occidental, la capital dels Emirats Àrabs Units ha portat a un nou nivell la línia de noves seus. La zona coneguda com l’illa de Saadiyat aglutinarà un Louvre, de Jean Nouvel, que té previst obrir aquest any, i un Guggenheim, dissenyat també per Frank O. Gehry, que serà el més gran i està previst per al 2017. De fet, va ser l’acord entre el Louvre i Abu Dhabi, polèmic i xifrat en prop de 500 milions d’euros, el que va fer revifar aquesta tendència. Tots dos museus, com el Guggenheim de Bilbao, tenen col·leccions específiques que faran de pont entre Occident i el Pròxim Orient. A la zona també hi haurà el Museu Nacional de Zaied, de Norman Foster; un centre d’arts escèniques, de Zaha Hadid, i el Museu Marítim, de Tadao Ando.