Cultura 15/07/2012

La frustrada obra mestra de Kenneth Lonergan

Joel Lovell
5 min
PRESUMPTA INNOCENT  A Margaret, que s'estrena divendres que ve, Anna Paquin és Lisa Cohen, una estudiant d'institut que distreu el conductor d'un bus i provoca involuntàriament un accident mortal. El títol és un homenatge a un poema de Gerard Manley Hopkins.

THE NEW YORK TIMESAlgú recorda que bo que era el film de Kenneth Lonergan You can count on me (2000)? ¿La complexitat intel·lectual i emocional del guió? ¿Les grans interpretacions de Mark Ruffalo i Laura Linney? ¿L'escena entre Terry (Ruffalo) i el seu nebot Rudy (Rory Culkin) en què Terry, borratxo, s'asseu al llit de Rudy fumant un cigarret i li explica per què el seu pare és un imbècil i per què la ciutat on viuen és el cul del món? ("Afortunadament per a tu, la teva mare és, de molt, la millor. Així que has tingut mala sort, però també n'has tingut de bona".) Era una història modesta sobre dos germans que perden els pares quan són uns nens, segueixen camins diferents i anys després fan les paus amb el que són l'un per a l'altre. Però desprenia una sensació de realitat tan intensa en la manera de parlar i ser dels personatges, una atenció tan genuïna a la problemàtica de viure, que no s'assemblava a cap altre film.

Potser algú es preguntarà com és que Lonergan no va tornar a fer cap pel·lícula. Doncs sí que l'ha fet: és un film anomenat Margaret , que potser fins i tot és millor que You can count on me . El càsting inclou Anna Paquin, Matt Damon, Mark Ruffalo i Matthew Broderick. Entre els productors hi ha un parell de veterans de Hollywood: Scott Rudin i Sydney Pollack. Així que, quan Lonergan va començar a rodar-la el 2005, després d'un parell d'anys escrivint-ne el guió, a Margaret li esperava un gran futur. Quan finalment s'ha estrenat, a finals del 2011 -després d'un amarg i brutal procés de muntatge, un intent frustrat per salvar el projecte a càrrec del mateix Martin Scorsese i tres judicis arxivats-, molta gent del món del cinema la va qualificar d'obra mestra. I això que gairebé ningú la va poder veure.

Entre Hollywood i Broadway

Com és possible que l'home que va escriure i dirigir You can count on me -i que, a més, és un dels millors dramaturgs nord-americans dels últims 20 anys- es perdés en aquest laberint? L'estranya relació de Lonergan amb Hollywood comença quan, amb poc més de 20 anys, va escriure un guió que més endavant es convertiria en la comèdia Una teràpia perillosa , un film que avui dia encara no ha vist. "El vaig escriure per vendre'l", diu avui. Una feliç conseqüència d'aquell guió és que li va permetre conèixer Martin Scorsese, que més tard se'l va emportar a Roma per treballar en el guió de Gangs of New York , i una altra és que gràcies als diners d'Una teràpia perillosa va escriure This is our youth , un èxit de l' off- Broadway del 1996 en què apareixia el desconegut Mark Ruffalo. Des de llavors ha escrit cinc obres, entre les quals The Waverly Gallery , finalista del Pulitzer, i Lobby Hero , que Jason Zinoman va descriure a The Times com "el millor drama americà de la primera dècada del segle". El guió de You can count on me i el de Gangs of New York van ser nominats a l'Oscar. I així arribem al 2005, quan comença a rodar Margaret a partir d'un guió de gairebé 500 pàgines.

Però, esclar, si es vol fer una pel·lícula de tres hores en l'actual panorama, és millor que sigui de superherois, i no un drama domèstic sobre com la vida d'una estudiant d'un institut de Nova York es descompon després de presenciar un fet traumàtic. I, tanmateix, moltes obres mestres van començar amb guions massa llargs, fins i tot inacabats. I a Lonergan li van assegurar que tindria el control absolut de la pel·lícula, sempre que la duració no sobrepassés els 150 minuts.

Apocalypse Margaret

Lonergan va completar la filmació el novembre del 2005 i a continuació en va editar una versió de tres hores, però es va veure incapaç de cenyir-se als 150 minuts. Per què no ho va poder fer és en part un misteri del procés creatiu i en part la qüestió que va provocar els judicis. A conseqüència dels conflictes legals, Lonergan no pot parlar dels problemes de la producció, però Ruffalo diu que el director va demanar suport a persones en qui confiava perquè l'ajudessin a reduir el metratge. Però era com moure una carta d'un castell de naips: tot just treure'n una, s'ensorrava el castell.

El procés es va allargar i Gary Gilbert, el productor que assumia la meitat del finançament, es va impacientar. La tardor del 2007, Gilbert va encarregar a Dylan Tichenor, el muntador de Brokeback Mountain , que edités una versió de dues hores de Margaret . Gilbert estava encantat amb els resultats; Lonergan no. El director va reaccionar i va entregar una versió de menys de 150 minuts que la Fox, que finançava l'altra meitat del film, va donar per bona el juny del 2008. Arribats a aquest punt, sembla que tot s'hauria d'haver resolt. Però Gilbert no va voler pagar la seva meitat dels 10 milions d'euros del pressupost, fet que va provocar una demanda de la Fox que el productor va contestar demandant la Fox i també Lonergan.

Scorsese al rescat

Durant tres anys, mentre se celebraven els judicis, Margaret llanguia. Llavors, algú va tenir una idea que podia posar fi a l'embolic. ¿I si Martin Scorsese feia un muntatge del film? Scorsese ja n'havia vist una versió i la considerava una obra mestra. I un muntatge firmat per ell seria bo per a Margaret , bo per a Lonergan i bo, en teoria, per a Gilbert. Scorsese hi va estar d'acord i es va oferir a muntar la pel·lícula gratis i completar una visió semblant a la de Lonergan de dues hores i mitja (160 minuts, per ser exactes). I així ho va fer. Amb aquest muntatge i l'etiqueta "Presentat per Martin Scorsese" abans del títol de la pel·lícula va estar a punt de presentar-se al festival de Toronto del 2011. Però Gilbert va rebutjar la versió de Scorsese. Ja no importava el que fos millor per a la pel·lícula. S'havia convertit en una qüestió personal i no pensava cedir.

I així va seguir tot fins que el setembre passat la Fox va estrenar la versió de dues hores i mitja de Lonergan en dos cinemes, un de Nova York i l'altre de Los Angeles. Sense promoció, una pel·lícula que havia costat 10 milions va recaptar 35.000 euros. En un últim gir de la història, el crític Jaime Christley, indignat perquè la majoria dels crítics no havien pogut veure el film, va iniciar una campanya online que es va convertir en un fenomen, en què exigia a la Fox que estrenés Margaret en més cinemes, cosa que l'estudi va fer.

Alguns crítics la van considerar un treball confús i frustrat. D'altres, una obra mestra. L'editor cinematogràfic de The New Yorker va escriure: "En uns anys o unes dècades, serà recordada com una de les meravelles del cinema de l'any, o de la dècada". El 10 de juliol es va editar als Estats Units el DVD del film amb la versió estrenada i una altra versió de més de tres hores. La versió platònica de Margaret ha estat finalment revelada al món.

stats