Publicitat
Publicitat

SAN MIGUEL PRIMAVERA SOUND 2012

Robert Smith regala una col·lecció de 'hits' al Fòrum

La gran nit de The Cure i Rufus Wainwright

Hi havia una vegada una gent vestida de negre i amb toc de maquillatge. Sota un sol implacable feien cua al costat de l'escenari San Miguel del Primavera Sound. Volien convertir-se en la primera línia de fans de The Cure... cinc hores abans del concert. La lliçó del conte són els músics, i els festivals no serien res sense el públic.

The Cure, de negre com mana la litúrgia d'aquest conte amb més de 30 anys de vida, van correspondre amb un repertori amb tant valor històric com quantitat de hits , tocats amb paciència, allargant intros i amb un so precís. Que parlin les cançons, era el missatge d'un Robert Smith amb bona veu. Van començar amb Plainsong i Pictures of you . De la tanda inicial va desentonar una mica The end of the world , però de seguida van remuntar amb peces com Lovesong i In between days , rebudes amb entusiasme així que se n'identificava el primer acord. En el moment de tancar aquesta crònica ja duien més d'una hora d'un concert que, tal com passa en aquesta gira, va més enllà de les dues hores.

Rufus és molt Rufus

L'altre gran protagonista de la jornada va ser Rufus Wainwright. A les 19.50 h va aparèixer en escena, amb ulleres fosques de mida XXL i un vestit indescriptible. Es va col·locar davant del micro i va cantar a cappella Candles , una de les peces d' Out of the game . El disc és massa recent i potser per això algunes cançons no van ser seguides amb gaire eufòria, però Rufus és molt Rufus, i encara més quan l'acompanya una banda com la d'ahir, amb Teddy Thompson de mà dreta i un saxofonista i dues coristes que li van donar profunditat i el color soul. Xerraire i generós amb els somriures, va dedicar The one you love al desaparegut Levon Helm. També va recordar el seu pare, Loudon Wainwright, de qui va interpretar One man guy . La cosa va anar creixent, i va aparèixer el Rufus més íntim al piano i el més expressiu quan el grup volava, però de sobte es va acomiadar quan encara no feia ni una hora del començament. Amb 20 minuts més hauria pogut ser grandiós.

Inici apocalíptic

L'inici de la jornada va tornar a ser apocalíptic per culpa de la calor. Els barcelonins Cuchillo van patir per tirar endavant el concert que va obrir l'escenari Ray-Ban. El dia era de felicitat, perquè ahir es va publicar el seu nou àlbum, Encanto , així que van intentar oblidar el càstig solar. De mica en mica van superar un començament dispers per deixar fluir el seu pop excèntric amb esquitxos psicodèlics i la sonoritat lliure d'un saxo.

Mentre una gentada feia cua per entrar a l'Auditori a veure el primer dels dos concerts de Jeff Magnum (avui repetirà), a l'escenari principal els Other Lives explicaven un conte de por. Els cinc d'Oklahoma van regalar cinquanta minuts de magnífic folk tèrbol i psicodèlic, com una barreja de Fleet Foxes i els primers Mercury Rev. Com també passa en el disc Tamer animals , el seu directe juga amb detalls onírics que de sobte reben una sacsejada elèctrica a la qual s'hi sumen el violoncel, el violí i fins i tot una trompeta. Tan bon punt van acabar, l'escenari Ray-Ban es va preparar per a la trobada amb de The Chameleons, liderats per Mark Burgess, tot un outsider del postpunk. Els de Manchester van decidir que era l'hora de reivindicar la seva llegenda i van oferir un concert més que digne.

La gran Marianne Faithfull

Mentre tot això passava a l'aire lliure, a l'Auditori Jeff Magnum revivia una altra llegenda, la de Neutral Milk Hotel. Després, informa Borja Duñó, va ser el torn de Marianne Faithfull, que va explicar que si sobreviu l'any 2014 celebrarà 50 anys de carrera. La britànica, amb bona veu i una banda molt solvent, va deixar clar que és una de les grans. El repertori va incloure cançons de The Decemberists, Bob Dylan i Nick Cave, i l' As tears go by stonià, després del qual va cantar Tower of song ,de Leonard Cohen, amb l'Auditori rendit.

Més continguts de