La guerra entra al Museu Dalí amb un bodegó sinistre

BarcelonaEl telèfon era un dels objectes quotidians que, per Salvador Dalí, constituïen la vida moderna. Representaven, també, els desitjos inconscients, sobretot eròtics. L’artista empordanès va realitzar el 1938, juntament amb el seu mecenes Edward James, un objecte escultòric, titulat Telèfon afrodisíac, que consista en un telèfon l’auricular del qual és una llagosta. James també va ser el primer propietari de Violetes imperials, un oli datat aquell mateix any que la Fundació Gala-Salvador Dalí acaba d’adquirir i que va ser presentat ahir com a clausura dels actes commemoratius del 40è aniversari del Teatre Museu Dalí de Figueres. La pintura es podrà veure a partir d’avui i fins després de l’estiu en un espai dissenyat expressament al Teatre Museu Dalí. El col·leccionista que la va vendre es vol mantenir en l’anonimat i tampoc es va fer públic el preu de l’obra, però Violetes imperials era coneguda per ser una de les joies de la col·lecció de Plácido Arango, un empresari hispanomexicà i membre del patronat del Museu del Prado.

A més de Violetes imperials, Salvador Dalí va pintar entre el 1938 i el 1939 cinc obres protagonitzades per l’auricular d’un telèfon: Excentricitat malenconiosa, El moment sublim, Paisatge amb telèfons sobre un plat, Telèfon en safata amb tres sardines fregides i L’enigma de Hitler. En totes elles el caràcter eròtic del telèfon està subratllat pel fet d’estar associat al menjar. L’obra d’aquesta sèrie en què l’artista empordanès va anar més lluny va ser L’enigma de Hitler, datada el 1939 i conservada al Museu Reina Sofia. Els membres del grup surrealista no li van perdonar que associés el dictador alemany a cap forma d’erotisme i en va ser expulsat. Violetes imperials potser no té la mateixa càrrega autodestructiva, però manté una forta càrrega política.

El primer oli de tema bèl·lic

El telèfon desconnectat que apareix a Violetes imperials fa referència a la incapacitat dels mandataris europeus d’assolir la pau i a l’esclat imminent de la Segona Guerra Mundial. En concret, s’associa al Pacte de Munic, l’acord que Hitler; Mussolini; el primer ministre del Regne Unit, Chamberlain, i Daladier, el cap del govern francès, van signar el 29 de setembre del 1938 i que va permetre que Alemanya s’annexionés el territori de Txecoslovàquia conegut com els Sudets. Però Hitler no en va tenir prou i va acabar envaint la resta de Txèquia. La telefonia era aleshores un avenç tecnològic molt utilitzat pels líders polítics però va ser inútil per evitar la guerra. A més, quan Dalí va realitzar aquesta obra, la Guerra Civil feia dos anys que feia estralls a Espanya. Aquest és el primer oli que el Museu Dalí tindrà de temàtica bèl·lica -fins ara només en tenia dos dibuixos.

El paisatge que apareix al fons de Violetes imperials s’ha identificat com el de la serra de Verdera, però a diferència dels colors lluminosos d’altres paisatges empordanesos de l’artista, en aquest cas són foscos i llòbrecs i reflecteixen el clima sinistre de l’Europa d’aleshores. Dalí i Gala van abandonar Espanya el 1936 a través de Portlligat. La primera parada del seu periple va ser París. De la capital francesa es van trasllada a Itàlia, on van visitar Edward James, i després van viure dos mesos a la casa romana de Lord Gerald Berners, amb vistes al Fòrum. Les diferents residències provisionals es van convertir, també, en tallers improvisats. Dalí va anar a Londres a visitar Sigmund Freud i després d’una breu estada a Florència la parella es va instal·lar a La Pausa, la casa que la dissenyadora Coco Chanel tenia a Roquebrune - Cap Martin. De fet, el títol de Violetes imperials prové de la pel·lícula homònima, dirigida per Henry Roussell i protagonitzada per Raquel Meller, que va veure a la residència de Chanel.

A més del telèfon que presideix la composició, la pintura també té tres sardines incomestibles, una casa pairal, l’esquelet d’una barca i un adult que estira un nen. L’ombra negra de la banda esquerra de la pintura recorda la tapa d’un piano, un altre dels elements recurrents de l’etapa surrealista de l’autor de La persistència de la memòria.

L’any 1938 va ser un any intens en la producció de Dalí. A més de Violetes imperials,va fer dos olis destacats en la seva trajectòria: Espanya i Impressió d’Àfrica. Tots dos també van pertànyer a Edward James i estan exposats actualment al Museu Boijmans van Beuningen, a Rotterdam. El Museu Dalí té La imatge desapareix, d’aquell any. El poeta Federico García Lorca, assassinat el 1936, apareix en dues pintures més: Enigma sense fi i Afgà invisible amb aparició, sobre la platja, del rostre de García Lorca, en forma de fruitera amb tres figues. Des del 1991 la Fundació Gala-Salvador Dalí ha adquirit més de 300 obres de l’artista, una dotzena de les quals pertanyen a l’etapa surrealista.