Publicitat
Publicitat

68È FESTIVAL DE CINEMA DE VENÈCIA

El protagonista d''El padrí' dirigeix una adaptació egòlatra i narcisista de la 'Salomé' d'Oscar Wilde

La importància de dir-se Al Pacino

Si envellir al món real ja resulta complicat, fer-ho sobre una pantalla de cinema, amb l'ombra de la pròpia llegenda sobre les espatlles, pot convertir-se en una empresa titànica. Que l'hi diguin a Al Pacino, l'home que ha acabat convertint el seu histrionisme en una dubtosa credencial personal. L'etern Michael Corleone d' El padrí ha arribat a Venècia per donar brillantor el seu ego de la mà de la Mostra, que a més d'entregar-li el premi Glory to the Filmmaker al conjunt de la seva carrera (guardó que l'any passat va rebre Sylvester Stallone!) ha presentat fora de competició Wilde Salome , el seu últim experiment fílmic i teatral.

A hores d'ara, la Mostra viu una veritable saturació d'adaptacions teatrals. Clooney va donar el tret de sortida amb The Ides of March , i Polanski i Cronenberg el van seguir amb les adaptacions de les cèlebres obres de Yasmina Reza y Christopher Hampton. Ara li toca a Pacino passar comptes amb la Salomé d'Oscar Wilde, i cal dir que, un cop vist el resultat, és la més excèntrica i menys ortodoxa de totes les adaptacions que fins ara han passat pel festival. Repetint la jugada de Looking for Richard , Pacino construeix una pel·lícula que funciona com un laberint ple de miralls on la filmació de l'obra de Salomé s'entrecreua, d'una banda, amb una aproximació a la vida de Wilde i, de l'altra, amb un documental sobre la realització de la mateixa pel·lícula. "Durant el rodatge del film, no sabia gaire bé cap on volia anar", ha explicat Pacino en roda de premsa. "Tenia una visió, però no una història. Diuen que Wilde Salome és un documental i em sembla bé, però no n'estic massa convençut", ha afegit.

Omnipresent Pacino

En realitat, Wilde Salome és un veritable aparador per al narcisisme de Pacino: figura omnipresent que mou tots els fils de la funció, inclosa la sensacional interpretació de Jessica Chastain a la pell de Salomé, una actriu destinada a marcar una època al cinema nord-americà (aviat se la podrà veure com a protagonista de L'arbre de la vida , de Terrence Malick). En un moment del film, durant un viatge a Londres a la recerca de l'esperit de Wilde, Pacino és victorejat per un grup de nois que imiten els moviments, metralladora en mà, del Tony Montana de Scarface . Pacino se suma a la festa i "dispara" cap als nois: l'actor com a icona paròdica. El film, excessiu i erràtic, és ple de moments espatarrants, com l'aparició de Bono dissertant sobre Wilde o l'ocurrència de Pacino de filmar una recreació de l'obra al desert de Mojave.

"El meu objectiu era connectar la lluita personal d'Oscar Wilde amb la nostra lluita a l'hora de muntar l'obra de teatre i la pel·lícula", deia Pacino. I, de fet, el millor de Wilde Salome arriba al final, quan Pacino perd les regnes del projecte a causa de la falta de mitjans i pren forma un dels temes recurrents del cinema modern: la idea de l'obra fracassada. En aquest punt, els desaires de l'actor-director es tornen tan afectats que resulta difícil pensar que no formen part d'un fals documental. En el moment climàtic de la obra, Pacino crida enfurismat: "Que es fotin els productors!" Pur deliri.

Més continguts de