Publicitat
Publicitat

EL LLIBRE DE LA SETMANA

De la infinita profunditat del greix

De les múltiples metàfores d'Amélie Nothomb, potser la de l'anorèxia -o la del seu revers, l'obesitat- és la que fixa més bé la incapacitat d'assimilar el món exterior, encarnat en la matèria que ens cal digerir per permetre'ns la supervivència. Així, ja el protagonista del seu debut, Higiene de l'assassí (1992), el golafrot i llardós escriptor Prétextat Tach, resumeix la seva felicitat en l'engreix del seu ventre i en la ingestió de substàncies tan delicioses com el greix d'ànec solidificat com a prova que el món és seu i és, literalment, al seu ventre. Nothomb, anorèctica ella mateixa, viu a través dels seus personatges en el llindar d'una realitat a la qual només pot accedir mitjançant l'escriptura -es defineix com un ésser poruc-, ja sigui la de la seva compulsiva obra o la de la innumerable correspondència que despatxa cada dia.

Precisament el greix i la correspondència són els dos temes que omplen l'última novel·la de Nothomb, Una forma de vida , una singular obra epistolar en què l'autora s'escriu a ella mateixa sota la disfressa de Melvin Mapple, un soldat nord-americà a l'Iraq que a la primera missiva escriu només per dir-li que pateix "com un gos" i que necessita una mica de comprensió. Intrigada, Amélie li envia les seves obres publicades en anglès i segueix un intercanvi de cartes educat i introductori fins que Melvin li deixa anar el veritable motiu del seu patiment i d'haver-la triada a ella com a corresponsal: és obès. No una mica obès ni d'una manera accidental: és obès exageradament -cent vuitanta quilos-, i ho és d'una manera deliberada com a resposta a la mateixa guerra. I no està sol: són un munt els soldats que boicotegen la guerra amb l'única arma que tenen a l'abast, la ingestió indiscriminada d'hamburgueses, patates fregides, mantega de cacauet, pastís de poma, brownies i gelats. A partir d'aquí, la pascaliana i meticulosa prosa de Nothomb aborda el fenomen de l'obesitat i la correspondència deformant-los en el marc absurd i hipòcrita de la guerra de l'Iraq. Mapple ens parla de com el cos es va convertir en una presència aliena, de com li va posar el nom de Xahrazad, un personatge de carn però sense ossos que li explica històries coneixent la incapacitat per a la copulació.

Una de les derives que pren l'anàlisi de l'obesitat és considerar el menjar com una droga. Com diu Mapple, "les guerres modernes no es poden suportar sense estupefaents". Si tots associem els porros i l'LSD amb la guerra del Vietnam, per a Mapple la droga de la guerra de l'Iraq -i per extensió de tota la població pobra dels Estats Units- és el menjar: "De totes les drogues, la teca és la més nociva i addictiva". Per això, ell i els seus amics obesos han fet de l'obesitat "un acte de sabotatge formidable i espectacular". I així, el dictamen sobre la guerra cau com un míssil -que no per sabut és menys contundent- quan parla de Bush i la seva camarilla: "Són criminals en nom d'una mentida, han enviat a la mort milers d'innocents i han espatllat la vida dels que sobreviuran". I mentre ens preguntem per què mai seran jutjats, aquesta part de la novel·la conclou amb una altra observació contundent: "El greix humà serà per a George W. Bush el que el napalm va ser per a Johnson".

Perquè aleshores ve el que en diríem el desenllaç: Amélie ha demanat una foto a Melvin, el qual li proposa enviar-li una sèrie de fotos des que va començar a menjar per fer una mena d'exposició de body art . ¿Podria ajudar-lo? Amélie, no gaire convençuda, comença a moure alguns fils, i, davant de la seva sorpresa, una galeria belga accepta la proposta. Però aleshores... Bé, no explicarem res més perquè el desenllaç del llibre conté la sorpresa, que és alhora una explicació coherent de la trama i una pregunta que l'autora no podrà respondre mai. Perquè, ¿què és la literatura d'Amélie Nothomb sinó una llarga carta al lector, un acudit constant que només amaga una ferida que mai s'acaba de guarir i que s'obre constantment amb la sensació que parla , una col·lecció infinita de freaks que ens recorden que cadascú és estrany a la seva manera i està sol, i que llegeix, com va dir Proust, perquè "la lectura permet descobrir l'altre conservant la profunditat que només tenim quan estem sols?"

Més continguts de