Publicitat
Publicitat

Franco va sentenciar a mort Formiguera per "separatista" / Irurita mai va dissimular que desconfiava del govern republicà

Un intercanvi entre un catalanista i un bisbe franquista

Franco va sentenciar a mort Formiguera per "separatista"

A les set del matí del 9 d'abril del 1938, Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona, 1890-Brugos, 1938) va ser afusellat a Burgos. En una mà hi portava una sabateta de llana de la seva filla petita i en l'altra un crucifix. Davant l'escamot d'afusellament va cridar: "El que ha estat el meu lema tota la vida i que porto al meu cor, vull que sigui el meu crit en aquest moment tan trascendental: Visca Catalunya lliure!" Carrasco i Formiguera, històric dirigent d'Unió Democràtica de Catalunya, havia estat sentenciat pel mateix Francisco Franco a última hora del dia 8 d'abril.

Franco no va perdonar a Carrasco i Formiguera el fet de ser un "separatista". Quan el 14 d'abril Francesc Macià va proclamar l'Estat català dins la República Federal Espanyola, va enviar Carrasco a Madrid a obtenir el reconeixement del govern provisional de la República. Mesos més tard Carrasco i Formiguera va defensar amb passió el text íntegre de l'Estatut d'Autonomia.

Quan el juny del 1936 Franco es va sublevar, Carrasco i Formiguera va intentar salvar la vida a nombrosos perseguits. Alguns diaris el van denunciar per la seva defensa del catolicisme i va ser amenaçat per elements incontrolats. Companys, que no podia garantir la seva seguretat, va decidir enviar-lo a Euskdi com a representant de la Generalitat. El dirigent d'Unió, però, no va poder arribar a Bilbao. Viatjava a bord d'un vaixell basc amb la seva dona i sis dels seus vuit fills quan va ser apresat per l'embarcació franquista Canarias . La família va ser dispersada entre quatre presons diferents. Carrasco i Formiguera va ser internat a la presó provincial de Burgos. No era la primera vegada que el tancaven allà. El juny del 1923 el van empresonar per unes caricatures que van aparèixer al setmanari nacionalista L'Estevet, que ell mateix dirigia.

Irurita mai va dissimular que desconfiava del govern republicà

El 16 d'abril, dos dies després de la proclamació de la República, el bisbe Manuel Irurita (Larráinzar, Navarra, 1876 - ?) adreçava una carta als seus sacerdots recomanant que no es barregessin en conteses politiques. Al mateix temps, però, demanava oracions perquè "el Señor derrame sobre la Patria y sus gobernantes las gracias tan necesarias en los actuales momentos". Deia als seus sacerdots: "Pensad que sois ministros de un Rey que no puede ser destronado, porque no subió al trono por votos de los hombres, sinó por derecho propio, por título de herencia y de conquista".

Irurita havia estat nomenat bisbe de Lleida, i el 1930 de Barcelona. Durant la Segona República, una campanya va exigir la seva expulsió de Catalunya. El bisbe navarrès mai va dissimular que desconfiava del govern republicà i se'l considerava amic de la dreta.

Més continguts de