Publicitat
Publicitat

El talp

Patti Smith: com es pot ser tan dolça i tan dura alhora?

Ells ja ho sabien

La Patti Smith va explicar dilluns al Palau que recordava perfectament la data del primer concert que va fer a Barcelona: el 20 d'octubre del 1976. Quin país degué trobar! Quin clima. I quina energia que devia portar ella a l'equipatge. El 2011, què hi deu haver vist? És evident que l'energia la té intacta. Abans de cantar la indefugible People have the power , es va referir a les revoltes dels països àrabs com l'inici d'una revolució mundial que ens portarà a tots, germans i germanes, hereus de tots els avantpassats i dels artistes que ens han precedit i inspirat, a esdevenir membres de la raça humana única. Tot molt xamànic, sí. Però funcionava. La gent, ben vestida, aplaudia, i ella, vestida com sempre, semblava realment connectada, des de la punta dels seus dits, amb el centre de la Terra. L'endemà vaig devorar les seves memòries ( Éramos unos niños ), escrites amb mà d'àngel. Només començar, l'aterrada a Nova York l'estiu del 1967, sola, escardalenca i pobra com una rata, i el moment màgic de conèixer Robert Mappelthorpe, que esdevindria el seu germà de sang. Eren els 60, i després van venir els 70, i els anys tallaven com ganivets, i tot era brut i imperfecte, però ells eren purs. I ja ho sabien. Després, en canvi, la gent es va embrutir, i els temps es van fer nets i tous. I ara que tot comença a endurir-se un altre cop, a fer-se més lleig i més vell, la Patti veu claríssim que la gent torna a voler-se purificar, i a fondre tanta individualitat. El 20 d'octubre del 1976 hauria estat l'aniversari de Rimbaud, el poeta que la va salvar quan ella tenia 18 anys i va robar Les il·luminacions d'un quiosc, perquè va notar com la mirada altiva del poeta es creuava amb la seva. Un altre que també ho sabia. Com pot ser que no haguem estat capaços de veure-ho durant 30 anys? Tots aquests ho sabien, i ho han sabut al llarg d'aquests anys. Ho tenien, eren a punt de tocar el cel, però van venir massa coses de cop, massa ordre. O ells mateixos es van espantar del que tenien a l'abast. El concert va començar amb el Bob Dylan de Boots of Spanish leather , en què algú que és a punt de marxar pregunta si pot enviar alguna cosa per compensar la seva absència. No pots enviar una mica d'aquest coneixement, Patti? I després un saltiró dels teus, com de Papageno reciclat en punk, que deixi perplexos de nou: com es pot ser tan dolça i tan dura alhora?

Més continguts de