Publicitat
Publicitat

HISTÒRIA

“A l’Orfenat Ribas assimilo el càstig que rebo i callo”

El llibre ‘Sol(s)’ és el testimoni de Joan Campmany, internat en un orfenat del 1931 al 1945

“Era molt menut quan em van tancar i en aquella edat s’oblida fàcilment. El meu cor petit s’ha anat estrenyent i refredant. Assimilo el càstig que rebo i callo, com la resta de companys. Cada any que passa és una barrera més de glaç, que s’alça cap als meus i que va creixent, mentre amb els companys és un llaç profund que ja mai no s’ha de trencar”, escriu Joan Campmany a Sol(s). Diari d’un jove tancat en un orfenat (1931-1945) (Pol·len). Orfe de mare, en Joan va entrar a l’Orfenat Ribas acompanyat per les seves tietes el 14 de maig de 1931. Tenia tan sols quatre anys, el seu pare no es veia capaç de fer-se’n càrrec i la superiora en rebre’l li va preguntar com es deia. Quan el Joan li va donar el seu nom, la monja va respondre: “Així doncs, tindràs el número 61 i tot ho portaràs marcat amb aquest senyal”.

Campmany no va abandonar l’orfenat fins al 4 d’agost de 1945. Aleshores tenia 17 anys i en feia dos que festejava amb l’Amèlia. Poc abans d’anar a la mili, va voler que la seva promesa conegués el seu passat i li va entregar un manuscrit que havia titulat Germans i on havia abocat tot el que havia viscut durant els catorze anys que va estar tancat a l’orfenat: “Va escriure el manuscrit entre els 17 i els 18 anys de nit i d’amagat, perquè no volia explicar a ningú que havia estat en un orfenat, i el va donar a la meva mare perquè volia que conegués el seu passat”, explica la seva filla, Rosa Campmany, que va transcriure i editar el manuscrit original fins a convertir-lo en el llibre Sol(s).

Els abusos dels capellans

“El pare li va dir a la mare: llegeix-lo i després em dius si et vols casar amb mi. Escrivint el manuscrit es va alliberar, perquè hi va deixar tot allò que li feia mal. Després quasi mai en va parlar i va començar una nova vida”, diu la Rosa, que també va fer el documental Memòries d’un orfe, que es va poder veure a TV3. “El meu pare volia que es fes públic perquè creia que així allò que li havia passat no tornaria a passar”, afegeix.

L’Orfenat Ribas, un impressionant edifici d’Enric Sagnier situat al passeig de la Vall d’Hebron -actualment és l’IES Vall d’Hebron-, pertanyia al Patronat Ribas, fundat per gestionar el llegat dels germans Ribas Regordosa. Es va inaugurar el 1930 i va funcionar fins al 1971. Campmany relata al manuscrit els abusos i càstigs d’alguns capellans i professors en temps de la República i del franquisme, però també l’esforç d’alguns altres per donar-los cultura o una mica de tendresa, com un petó al front. Hi ha records terribles, com el del mossèn Joan. “Té un defecte que trenca amb tota la bondat que es troba dins d’ell, i és que li agraden massa els nois, en un sentit invers a l’amor que s’ha de sentir per unes criatures orfes. Tot i això, mai es mostra obertament, sinó que actua amb molta dissimulació i perspicàcia”, escriu Campmany. Aquest capellà va tancar Campmany durant disset dies en una habitació fosca quan tenia nou anys perquè s’havia intentat escapar. Un dia, mossèn Joan va oferir treure’l d’aquell captiveri infernal: “En sentir les mans del capellà a les meves parts íntimes comprenc amb claredat els motius de la proposta i tota la meva sang fogosa s’hi rebel·la”, escriu.

Mossèn Joan va abocar-li tota la ràbia amb fuetades i el va tornar a tancar: “Arrossegant-me, arribo fins a la porta, picant-hi amb els peus amb ràbia. Quan em canso de colpejar, crido com boig llançant gemecs que em surten del fons de les entranyes. Cada gemec és un tros d’ànima esquinçada. Sense veure la llum, odiat, oblidat i a les acaballes per la tortura de la manca d’aigua i menjar, amb el terra ple de porqueria i a ple juliol”, relata. Durant els primers mesos de la Guerra Civil a l’orfenat hi van arribar professors nous. Campmany tenia bons records de les classes de Valero-perquè estava convençut que en podia treure coses de profit-, d’una pianola que els van portar, d’una màquina de cinema i de l’arribada de menjar i la roba.

Assalt al rebost

Després de la guerra, van canviar moltes coses, com les classes i els dies de visita -els familiars ja no podien venir una vegada a la setmana sinó una al mes-. Van augmentar els càstigs i va minvar el menjar. Els interns passaven tanta gana que van assaltar el rebost i s’esmunyien com podien a l’hort per agafar ametlles.

Jordi Berna va compartir anys a l’orfenat amb Joan Campany. Quan es va acabar la Guerra Civil, Berna va passar tres mesos a Protecció de Menors. “Allò era un infern i cada dia saltava la tàpia i donava voltes pel Poblenou -explica Berna-. Creia que tornar a l’orfenat era tornar al paradís, però el problema era que el paradís s’havia acabat. Durant la República estàvem ben alimentats i anàvem ben vestits, i ens ensenyaven coses, però a partir del 39 el menjar va minvar i agafàvem coses de l’hort d’amagat”.

Cada dia a algú se li escapava la mà i l’únic que podies fer era riure, perquè era l’únic que em quedava, aguantava i em quedava la ràbia a dins”, diu Berna, que recorda les xerrades de la Falange i les misses solemnes: “Quan en vaig sortir em vaig alliberar i vaig viure una joventut trepidant”.

A l’orfenat, Campmany va aprendre un ofici i més tard va continuar una formació autodidacta: va acabar dominant l’anglès, el francès i l’alemany i va treballar com a cap d’exportació d’una empresa fins que es va jubilar. “Cada dia es despertava amb la BBC de Londres i traduïa novel·les per practicar”, diu la Rosa. El Joan va morir el 24 de març del 2013, malalt d’Alzheimer. “Va escriure sempre”, explica la seva filla. “Abans de morir, en un dels seus desvaris, va cridar: «Adéu germans!»”, recorda la Rosa.

La Rosa va llegir el manuscrit del seu pare, per primera vegada, quan tenia 14 anys. “A través dels seus textos he descobert la infància del meu pare, com es rebel·lava davant la injustícia. Va ser molt valent i amb la companyonia va tirar endavant. El fet de passar catorze anys a l’orfenat no el va convertir en un home trist i amargat. Era rialler i molt carinyós en els petits detalls, tenia molta tendresa a dins”, recorda la Rosa. La família de l’Amèlia es va convertir en la seva família. “Se’ls estimava molt. Una vegada els avis van aparèixer al càmping on estiuejàvem per sorpresa i recordo que el pare va travessar el riu corrent, amb la tovallola, emocionat, per anar-los a rebre”, diu la Rosa, que ha aconseguit fer públics els records que el seu pare va escriure “en calent”, just quan va sortir de l’orfenat, però afirma que ha sigut impossible accedir als arxius del Patronat Ribas.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT