“El que l’Ovidi deia fa 40 anys és vàlid per ara”

Barcelona“Això ja ho he explicat, però convé repetir-ho”, diu Toti Soler abans de reivindicar el llegat d’Ovidi Montllor (1942-1995), l’amic amb qui va compartir música, poesia i vida durant més de vint anys. “L’Ovidi és la realitat! Tot el que deia fa quaranta anys és vàlid per ara, i ho serà d’aquí quaranta anys si les coses no canvien una mica”, assegura el guitarrista de Vilassar de Dalt, que aquest dissabte inaugura el Festival BarnaSants a l’Auditori Municipal de Terrassa amb l’espectacle L’Ovidi, poema sense acabar, en el qual l’acompanyen la cantant Gemma Humet i l’actor Joan Massotkleiner. “Els joves que han descobert l’Ovidi en els últims anys han trobat un home lúcid, una persona que parlava amb les seves paraules i que deia les coses que ells pensen”, assegura Soler, content de la vigència del cantautor d’Alcoi i alhora indignat perquè troba “lamentable la poca estima que es té ara pels artistes que conserven les arrels”. “Als anys 80 hi va haver una catàstrofe cultural de la qual no hem sortit. De la cultura mediterrània no en queda ni rastre”, etziba abans de recordar el que Montllor ja advertia a La cançó del cansat : “Quede clar, també, que són covards, / tots els qui obliden les arrels. / Seran branca d’empelt en altres prats. / I en la mort, rellogats dels estels”.

Toti Soler i Ovidi Montllor van establir una aliança més pròpia del flamenc que de la cançó, on un era el guitarrista que acompanyava un cantant que també recitava. Tots dos entregats a una complicitat indestructible. “Per a mi era com un germà gran, i no recordo haver-nos discutit mai. Passàvem moltes hores junts, viatjant en tren o en vaixell; l’avió l’agafàvem poc perquè ell li tenia terror”, explica Soler. També compartien llargues estones a casa. “Miràvem un partit, ens fotíem un whisky i xerràvem. Encara avui parlo amb ell -diu amb un somriure-. Quan tinc un dubte penso: «A tu què et sembla?». I imagino quin consell m’hauria donat. Era valent dient les coses”.

L’humor del poeta

L’espectacle L’Ovidi, poema inacabat és una nova manera de fer el que Soler va començar a treballar quan l’amic va marxar “de vacances”: interpretar els versos dels poetes que s’estimava Montllor i les cançons acompanyat d’un actor i una cantant. “Els primers van ser Jordi Dauder i Ester Formosa. Després va venir Deu catalans i un rus -el disc amb Formosa i Carles Rebassa-, i La veritable història de Willy Muñoz, que va sorgir d’una anècdota molt divertida. Un dia que érem a l’estudi de gravació, el porter va contestar el telèfon. Va venir cap a nosaltres i va dir: « Preguntan por Willy Muñoz ». «Aquest sóc jo», va dir l’Ovidi. L’humor hi ha sigut present sempre”, explica Soler, que mai no ha deixat d’homenatjar l’amic.

L’espectacle està basat en la feina que Soler i Montllor van fer amb diferents poetes, i que va tenir una gènesi ben curiosa. “L’Ovidi havia sentit un disc en què Fernando Fernán Gómez recitava uns poemes amb una música de fons i va pensar que això també ho volia fer. I així vam començar el disc sobre Salvat-Papasseit”, diu. Montllor triava el poeta i els poemes, i Soler anava buscant el color més adequat amb la guitarra, perquè “el color de Salvat-Papasseit no té res a veure amb el de Blai Bonet, Sagarra, Fuster o Estellés”.