Una lectura massa amable i agradable de ‘L’amant’

BarcelonaL’ amant és un dels textos curts més celebrats del premi Nobel Harold Pinter, estrenat al Cherry Lane Theater de Nova York el 1964. Entre nosaltres va tenir una brillant posada en escena el 1996 amb direcció de Pere Sagristà. Una obra que amaga més del que explica i que planteja un doble joc amb sorpresa en el si d’una parella de mitjana edat sense fills que viuen plàcidament i, sembla que feliçment, fora de la ciutat. L’obra comença amb una frase d’en Richard, el marit, que capgira de bon començament qualsevol expectativa: “¿Ve el teu amant avui?”, pregunta “afablement” a la Sarah, segons la precisa acotació de l’autor. No explicarem res més, esclar.

L’amant és una mirada entre escèptica i divertida sobre la sexualitat al matrimoni i, per tant, també sobre la parella, entesa com un joc d’aparences que no resisteix confrontar-se amb la realitat. En Richard i la Sarah s’estimen d’una manera convencional i, davant l’imperatiu de la degradació de les relacions sexuals, amb el pas del temps han trobat una manera de nodrir el desig amb un joc de màscares que, a la fi, no és tan divergent dels seus rols a la societat. Un joc de teatre dins del teatre, que exigeix tons diferenciats segons siguin matrimoni o amants. I aquestes diferències de tractament del personatge queden molt clares amb l’interessant Richard de Pep Planas però, lamentablement, es perden en la Sarah d’Alicia González Laá per culpa de les indicacions del director. Guido Torlonia fa una lectura molt decantada cap a la comèdia lleugera i amable, i malbarata així tant el desplegament dels brillants recursos de l’actriu com la pulsió interior del personatge i la carnalitat de les trobades. Es tracta, doncs, d’una lectura positiva per l’humor i negativa per la confrontació. Una opció que ratifica un espai escènic gens realista que evoca més un bordell noble que una llar burgesa.