09/07/2016

Quan l’esport va ser una arma contra el feixisme

4 min
Quan l’esport va ser una arma contra el feixisme

Barcelona“Serà un honor poder competir en uns Jocs on el veritable sentit de l’esport encara existeix”. Eva Dawes va arribar a Barcelona el juliol del 1936 encapçalant la delegació canadenca que havia de participar a l’Olimpíada Popular de la capital catalana. Dawes, guanyadora de la medalla de bronze als Jocs de Los Angeles en salt d’alçada el 1932, havia rebutjat participar als Jocs Olímpics de Berlín d’aquell any perquè considerava que “competir a l’ombra d’una esvàstica” traïa els seus principis. Dona de caràcter, ja havia desafiat les autoritats participant en una reunió atlètica a Moscou el 1935, quan competir en terres soviètiques significava ser expulsat del Comitè Olímpic. Però Dawes aspirava a medalla i el Canadà la va perdonar, intentant convèncer-la perquè viatgés a Berlín. No va servir de res: va voler ser a Barcelona.

Eva Dawes era un dels esportistes més coneguts que van arribar ara fa 80 anys a Barcelona per participar a l’Olimpíada Popular, esdeveniment que volia defensar els valors de l’esport popular i l’antifeixisme enfront dels Jocs Olímpics de Berlín, que estaven reconeguts pel Comitè Olímpic Internacional. Però l’Olimpíada no es va poder celebrar perquè el dia de la inauguració, el 19 de juliol, va esclatar la Guerra Civil. Alguns dels esportistes arribats per competir, de fet, van acabar convertint-se en els primers brigadistes internacionals, ja que van ajudar a derrotar l’alçament militar. La majoria va tornar al seu país un cop es va suspendre l’Olimpíada, el 23 de juliol, com Dawes, però centenars es van quedar per participar en la guerra, com el boxejador asturià Manuel Alonso.

El 24 de juliol desenes d’esportistes, especialment alemanys, hongaresos i italians, van pujar al tren que sortia de Barcelona cap a l’Aragó. Alonso hi era, al costat d’un jove comunista català, Ramon Mercader, amb qui va lluitar al front d’Osca. Anys més tard Alonso, exiliat a Mèxic, va reconèixer un rostre al cafè on treballava: era Ramon Mercader, convertit ja en l’agent soviètic que va assassinar Trotski poc després. “Vam arribar caminant d’Oviedo a Barcelona. I un cop arribats... esclata la guerra. Com que no vam poder competir ens vam quedar a lluitar”, recordava Alonso, que va participar en els combats el 19 de juliol a la caserna de les Drassanes, al final de la rambla Santa Mònica.

Qui també es va quedar va ser el fotògraf alemany Hans Gutmann, que aquells dies va fer una de les fotos més recordades de la guerra: la jove miliciana Marina Ginestà a la terrassa de l’Hotel Colón. Ginestà, de 17 anys, formava part de l’organització de l’Olimpíada, on volia participar en les proves d’atletisme. També ella va agafar un màuser, com centenars d’esportistes que no van poder competir en uns Jocs que anaven acompanyats d’exhibicions folklòriques, exposicions i un concurs literari amb un jurat format per Josep Maria de Sagarra -autor de la lletra de l’himne de l’Olímpiada-, Joaquim Ventalló i Joan Alavedra.

Organitzar una Olimpíada Popular no era una novetat. Praga ja n’havia organitzat una el 1921, Frankfurt una altra el 1925 i Moscou una tercera el 1928. Com a reacció a un esport controlat per les classes benestants, diferents organitzacions d’esquerres defensaven un esport de caràcter popular. I les Olimpíades de Barcelona defensaven aquests valors, contraposant-se de passada a la decisió del Comitè Olímpic Internacional (COI) de fer els Jocs Olímpics oficials a Berlín. La capital alemanya, encara sense Hitler al poder, havia sigut escollida com a seu a les votacions del 1931, per 43 vots contra els 16 precisament de Barcelona. L’ascens al poder de Hitler el 1933 no va ser suficient per fer canviar els plans i els Jocs es van celebrar, malgrat les peticions de boicot.

A Barcelona després del triomf del Front Popular a les eleccions del febrer del 1936 va néixer el Comitè Català Pro Esport Popular. I un dels seus objectius va ser organitzar uns jocs populars com a alternativa als Jocs de Berlín. En només tres mesos, entre maig i juliol, es van crear tota mena de comissions i comitès per fer un calendari, fer els contactes pertinents i organitzar totes les infraestructures. Les despeses van anar a càrrec dels governs d’esquerres francès i espanyol i de la Generalitat de Catalunya.

En un temps rècord s’hi van inscriure 6.000 atletes de 23 països, 1.500 dels quals eren francesos. A més, es va permetre la participació de comunitats sense estat com l’Alsàcia, el País Basc, Galícia, Catalunya i de jueus emigrants, la majoria dels quals fugien de Hitler. Era tot un èxit, ja que als Jocs de Berlín hi van participar 4.106 esportistes de 49 països. L’Olimpíada havia de durar del 22 al 26 de juliol del 1936 però, a causa del gran nombre d’inscripcions, es va avançar la data al 19 de juliol. Les seus eren l’Estadi de Montjuïc, la pista de Maricel Park, Piscines i Esports, el Camp de les Corts del Barça i els camps de futbol del Júpiter i del Martinenc.

Però la guerra va canviar la vida d’aquells esportistes. Ara Barcelona els recorda amb un seguit d’actes organitzats pel Comitè per la Commemoració del 80è aniversari de l’Olimpíada Popular, amb el suport de la Fundació l’Alternativa. Un calendari que inclou un concert el 18 de juliol al Palau de la Música en motiu dels 80 anys de la Guerra Civil, una exposició a l’Estadi Olímpic inaugurada el dia 19 i una cursa l’1 d’octubre.

stats