Publicitat
Publicitat

De la literatura com a autoajuda

JO SÓC EL MISSATGER MARKUSZUSAK Traducció de Jordi Cussà La Campana/ Lumen 360 PÀG. / 20 €

La nova novel·la de l'australià Markus Zusak obeeix a una fórmula que ha triomfat en el cinema i la literatura recents: s'agafa un personatge desgraciadet, un pocapena de bon cor que sobreviu en una feina modesta i sense expectatives i, gràcies a un element extern, se l'enfronta amb el món exterior del qual abans vivia amagat. És una fórmula que funciona en qualsevol literatura occidental -i això ens hauria de fer reflexionar sobre els perills de la uniformització-, i el llibre de Zusak passa a Austràlia de la mateixa manera que es podria ubicar a Birmingham, Lió o Mataró.

En aquest cas, el pocapena es diu Ed Kennedy (no hi busqueu connotacions polítiques) i és taxista. Té una vida organitzada, però que no l'acaba d'omplir. Té dos amics, Marv i Ritchie, i una amiga, l'Audrey, de la qual naturalment està enamorat sense esperances, perquè, esclar, a l'Audrey li agraden més els paios enrotllats, i ell, tot i que és bona persona, no és dels que enamoren les noies. Per acabar d'arrodonir-ho, també té un gos, que es diu Porter, a qui agrada molt el cafè. Aprenents de best-selleristes , no oblideu mai un detall com aquest: és l'element inversemblant que dóna un toc humà al relat.

La vida d'Ed Kennedy canvia el dia en què, sense voler i amb una mica de sort, desarma l'atracador d'un banc i es converteix en una mena d'heroi de barri. A partir d'aquí comença a rebre unes cartes en el doble sentit: textos que van dins un sobre i naips de la baralla francesa, que conformen una sèrie de missions que ha de dur a terme i que constitueixen el seu aprenentatge vital. Mitjançant aquest artifici narratiu -que tan artificial és al principi com al final, quan s'explica-, Kennedy va entrant en contacte amb tot un seguit de personatges que cobreixen més o menys tot tipus de marginalitat: dones i germans maltractats, un capellà simpàtic però sense públic, i fins i tot la seva mare, que l'odia perquè l'estima massa.

Zusak escriu amb paràgrafs curts -de vegades d'una frase o una paraula-, i més que un estil àgil aconsegueix un estil telegràfic, un vehicle còmode de llegir per fer-nos arribar aquesta història exemplar de superació personal, molt recomanable per als aficionats als llibres d'autoajuda i necessitats de finals feliços.

Més continguts de