Cultura 18/04/2015

La llengua del pop català, entre l’estàndard i la transgressió

X.c.
2 min
Jaume Pla, Mazoni, en el concert de presentació de Sacrifiqueu la princesa a Barcelona.

BarcelonaAl llibre La forma d’un sentit, David Carabén només aplega les cançons de l’etapa en català de Mishima, un grup que, com molts altres que van néixer més o menys vinculats a l’escena indie, va cantar abans en anglès i amb una estètica lligada al pop anglosaxó, per a la qual no trobaven referents en català. “La primera cançó que vaig compondre va ser Covards, i era en català, però més aviat traduïa fórmules de l’anglès”, recorda Carabén sobre l’única peça que no cantava en anglès al disc Lipstick traces (2000). El pas definitiu al català va ser el 2005, amb un model de llengua on confluïen la poesia de Salvat-Papasseit i “el català dels llibres de Quim Monzó i Sergi Pàmies a Quaderns Crema”. “Era una llengua molt fresca i que no sacrificava certa complexitat”, diu. Després vindria la influència de Joan Vinyoli, que s’afegia a una parla que Carabén reconeix marcada per la del seu pare i per TV3.

El bisbalenc Jaume Pla, de Mazoni, també va debutar en anglès abans de cantar en català a partir del 2005, després de sentir Sanjosex i Mishima. “M’hi vaig apropar d’una manera molt estàndard, com la del TN de TV3, perquè tot era molt nou per a mi i sobretot al principi no m’hi atrevia gaire”, diu Pla, que tot i així no renuncia al lèxic propi de l’Empordà. “I en la pronuncia mantinc les os de Girona”, diu.

Per a la lleidatana Clara Viñals, del grup Renaldo i Clara, les paraules de les seves cançons són les que fa servir a la vida diària. “És la manera com em sento més còmoda i més honesta. Tot i que les lletres s’escriguin en un paper, el seu lloc és una cançó, és un missatge oral”, explica Viñals, que canta en català occidental, tal com parla, “ni exagerant-lo ni dissimulant-lo”.

Ramon Faura, de Le Petit Ramon, també marcat per músiques anglosaxones, valora “l’avantatge fonètic del català” per fer rock’n’roll, i fuig de l’estàndard sempre que pot. “Entenc la necessitat de l’estàndard, la seva funció social, però crec que la creació artística ha de transgredir, provar i forçar el sentit”, diu Faura.

stats