BARCELONADavant la graella de festivals com el Primavera Sound o el Sónar és fàcil sentir-se aclaparat. ¿Quina ment perversa decideix programar tantes actuacions? I, sobretot, ¿per què hi ha tants grups a sota dels caps de cartell? La resposta és senzilla: sense aquesta lletra petita els festivals no serien el que són.
Abel González, un dels programadors del Primavera Sound, considera que "la lletra petita potser no ajuda a vendre entrades", però contribueix a consolidar "la identitat d'un festival". Per tant, resulta indispensable per aconseguir el que somnia qualsevol director de festival: vendre abonaments abans que es conegui el cartell.
La història dels festivals és també una crònica d'ascensions tipogràfiques. El diumenge 26 de juny del 1994, Oasis van actuar al festival de Glastonbury a primera hora de la tarda i en un escenari secundari. El 30 d'agost van publicar el disc Definitely maybe , i un any després van tornar a Glastonbury com a caps de cartell. El d'Oasis és un dels casos més eloqüents, però no l'únic.
Enric Palau, codirector del Sónar, recorda que els primers concerts internacionals fora d'Anglaterra de M.I.A. i Goldfrapp van ser en el festival barceloní. "N'hem seguit l'evolució, i les hem vistes passar d'un escenari petit a un de principal", diu Palau. El 2003, tant al Primavera Sound com al Sónar van actuar LCD Soundsystem, el grup del nord-americà James Murphy, que encara no havia publicat el seu primer àlbum. Vuit anys després, va ser una de les grans estrelles del Sónar. "Amb James Murphy hem mantingut una relació molt interessant, vam apostar per LCD Soundsystem des del principi i fins que van arribar a ser caps de cartell, i la relació continua amb James Murphy, que aquest any torna al festival", explica Palau.
El 2004, en un cartell del Primavera Sound dominat per Pixies, PJ Harvey i Wilco, hi apareixia en un cos de lletra molt més petit el nom de Franz Ferdinand, que tot just acabaven de publicar el primer disc. Enguany hi tornen encapçalant la nit del dijous al Fòrum, al davant de Wilco. El grup escocès és un dels noms que destaca González quan se li demanen exemples de lletra petita que escala posicions. "Hi ha força grups que han crescut amb el festival -explica González-. Justice van estar primer en un escenari secundari, com Beach House i Girls, dues bandes que quan van passar per primer cop pel Primavera Sound eren molt petites". Però no sempre s'encerta perquè, com diu González, "no són matemàtiques, sinó art, cultura i entreteniment".
La cuina del discurs artístic
La identitat d'un festival es construeix amb el discurs artístic, un intangible que ajuda a diferenciar entre uns i altres. Pablo Redondo, programador del Cruïlla Barcelona, defensa "el treball de la base". En el seu cas, nodreixen la lletra petita amb grups que al llarg de l'any passen per la sala Clap de Mataró, com ara Za! i Astrio. El compromís del Cruïlla és una inversió a llarg termini, perquè ara com ara Joana Serrat, Prats, Bigott o Depedro no venen entrades, però la seva presència en el cartell ajuda a dibuixar la identitat del Cruïlla. "El nostre festival no tindria sentit sense la gent de casa", afirma Redondo. Palau també destaca el suport que el Sónar dóna a artistes locals com Guillamino i John Talabot. "És gent que treballa molt i nosaltres intentem que el festival sigui una plataforma per a la seva projecció", diu Palau.
Aquest discurs artístic que es cuina en el foc lent de la lletra petita és responsable de bona part del prestigi del Sónar i del Primavera Sound, dos festivals que sense fer volar coloms reserven un espai a propostes gens comercials però d'indubtable valor artístic i històric. "Hi ha llegendes de la música que no han ocupat mai els grans llocs dels festivals perquè no són massives, com Buffy Sainte-Mary, que ha cantat amb Johnny Cash, o Napalm Death i Godflesh, que històricament són importantíssims. Una cosa és la resposta a l'hora de vendre entrades i una altra el cànon artístic", conclou González. Si es perd la lletra petita, o si se la margina excessivament, els festivals no tindran sentit.
