"Qui lluita, pot perdre; qui no lluita, ja ha perdut"
BARCELONASort que hi havia els llums apagats, ahir al vespre a l'auditori del CaixaForum, quan Josep Maria Castellet va anunciar que portava bones notícies i, citant Oriol Bohigas, va afirmar que "mai no havíem estat tan bé". Perquè sí, allò era una festa i tocava vendre optimisme, però les cares dels assistents devien oscil·lar entre la sorpresa, l'escepticisme i la incredulitat. Hi ha hagut temps més foscos, per descomptat, però el negoci editorial català rodava molt millor fa una dècada que aquest 2012. "En un món que amenaça de desplomar-se, hem de seguir apostant pel futur, per allò que és nou o està per venir", va concloure l'editor, emparant-se en el vers de Foix "m'exalta el nou i m'enamora el vell".
Edicions 62 es diu com es diu perquè va néixer fa cinquanta anys. I ahir tot el món cultural del país va brindar perquè en celebri cinquanta més. Potser sí que l'editorial fundada per Max Cahner i Ramon Bastardes arribarà al 2062, i algun cronista quedarà viu per explicar-ho, però ara mateix al sector llibresc (com a tants altres, de fet) li costa Déu i ajuda anar empenyent els dies i els mesos (parlar d'anys és directament una temeritat). "Quan en Castellet ha dit que portava bones notícies he pensat que eren les primeres bones notícies del dia -va confessar Artur Mas-. Però no, eren les segones: he començat el dijous rebent una gent que està en el món financer, concretament a la banca, i que els va bé". De nou, sort que la sala era a les fosques, perquè ara i aquí els banquers no són el col·lectiu que desperta més simpaties. Dues bones notícies en un dia són tot un rècord, però el president de la Generalitat no es refiava d'anar-se'n a dormir amb bon gust de boca: "Després de l'aniversari sonat d'Edicions 62, tinc un sopar. I en aquests moments fins i tot un sopar se't pot girar en contra". No t'hi vulguis trobar, presidint un país en ple catacrac econòmic i anímic.
Artur Mas va agrair als pares d'Edicions 62 que haguessin tingut prou empenta per ser "moderns en el país del NoDo i lliures en un país presoner de la dictadura". Adreçant-se a Max Cahner i a Bibiana, la filla de Ramon Bastardes, va destacar: "Vau obrir clarianes enmig d'una selva espessa que pretenia engolir el nostre país d'una vegada per totes". I fins aquí va ser capaç d'aguantar el president sense fer referència a l'atzucac en què es troba actualment Catalunya. "Una persona m'ha trucat aquest migdia pel tema del pacte fiscal i m'ha dit una frase: qui no lluita, ja ha perdut. Això ho podem aplicar a Edicions 62, a la història del país i al nostre present. Qui lluita, pot perdre; qui no lluita, ja ha perdut. Aquesta editorial existeix perquè algú va decidir lluitar. El nostre país ha de lluitar, des del màxim pacifisme. Un país que no lluita és un país que ja ha perdut".
Amb la lliçó apresa i després d'escoltar Maria del Mar Bonet cantant poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i de Blai Bonet, i Montserrat Carulla recitant Gabriel Ferrater, els més de tres-cents representants del món cultural i polític es van abocar a un còctel dels que ja no es porten, en què fins i tot hi havia llagostins. Només l'avidesa amb què els del gremi de la lletra ens abocàvem als canapès delatava l'excepcionalitat de la cosa. Tot plegat tenia un punt oníric, novel·lesc. Amb raó el director general del Grup 62, Xavier Mallafré, havia fet un discurs al més pur estil Luther King, començant amb aquell "Avui he tingut un somni". Quan la realitat fa mal, sempre ens queda somiar. I llegir.
