Publicitat
Publicitat

44È FESTIVAL DE CINEMA DE SITGES

Sitges exhibeix 'Mientras duermes', del cineasta català, i l'adaptació del llibre de Charlotte Brontë 'Jane Eyre'

El malson de Balagueró

Sitges acostuma a reservar les seves cartes guanyadores per a la sessió de nit del primer dissabte del festival. És la sessió en què en anys anteriors s'han programat la primera part de Kill Bill o [REC] , cintes rebudes amb entusiasme pel públic i que han fet història en aquest certamen. Enguany, el dipositari d'aquest honor (i responsabilitat) va ser Mientras duermes , de Jaume Balagueró, un cineasta nascut i forjat sota l'ombra d'aquest festival, que Ángel Sala presentava ahir a la roda de premsa del film amb un contundent "ell és el Festival de Sitges".

Mientras duermes és la primera pel·lícula de Balagueró després del díptic de [REC] i [REC]2 , dirigides a quatre mans amb Paco Plaza, i sense comptar el telefilm Para entrar a vivir , el seu primer llargmetratge en solitari després del relatiu fracàs de Frágiles (2005). Per tant, la pel·lícula té alguna cosa de nou començament, de prova de foc davant del seu públic. I en aquest sentit, val a dir que el cineasta surt airós del repte: a Mientras duermes Balagueró guanya eficàcia i perd efectisme, acomoda el seu estil a una història d'enganyosa lleugeresa, que ensarrona l'espectador com només el cinema ho pot fer.

L'esquelet argumental de la pel·lícula no és atípic del gènere de terror: un malson paranoide en què una noia és assetjada en secret per un psicòpata que li vol fer la vida impossible. És fàcil que a Sitges s'hagin vist més d'un centenar de pel·lícules a partir d'una premissa semblant. La singularitat del film de Balagueró és el punt de vista: el director explica la història a partir del personatge del psicòpata, un excel·lent Luis Tosar en la pell del porter d'un immoble que, incapaç de sentir cap mena de felicitat, executa una venjança secreta contra el món en forma de petites malifetes i actes de crueltat que tenen per objectiu fer desgraciades les persones del seu voltant, i que la seva professió li permet realitzar sense despertar cap sospita.

Però aquest personatge tràgic troba un obstacle insuperable en una de les veïnes de l'edifici, d'un entusiasme irreductible que supera una a una totes les maldats que li llança al damunt el porter: trucades anònimes, cartes amenaçadores, plagues d'insectes... Fins i tot li embruta el raspall de dents! Però ella, optimista de mena, sobreviu a totes les proves sense perdre el somriure. L'assetjament inicia llavors un crescendo imparable en què l'espectador se sorprendrà compartint les dificultats d'un psicòpata tan d'estar per casa i patint quan estan a punt d'enxampar-lo. I, alhora, fastiguejat pel seu comportament.

El retorn de Balagueró confirma la capacitat del cineasta de reinventar-se lluny dels tics de les seves primeres obres i certifica novament un talent visual i narratiu del qual només poden presumir a Espanya un petit grup de directors de gènere, entre els quals hi ha Rodrigo Cortés i Juan Antonio Bayona.

Del romanticisme a la fi del món

Balagueró no va ser l'únic plat fort del dia a Sitges, tot i que és difícil comprendre què hi fa una nova adaptació de la popular novel·la romàntica Jane Eyre en un festival de cinema fantàstic, però la programació del certamen té aquestes excentricitats. Sigui com sigui, la pel·lícula de Cary Fukunaga ( Sin nombre ) que ahir es va projectar en secció oficial convenç gràcies a una realització que no cau en l'academicisme habitual del cinema d'època i la sòlida interpretació de Michael Fassbender -sempre de notable cap a amunt- i una excepcional Mia Wasikowska, l'Alícia de la versió del clàssic de Carroll de Tim Burton, una actriu en ascens que també protagonitza el Restless de Gus van Sant. Jane Eyre no aporta grans novetats a la història escrita per Charlotte Brontë el 1847, i tot i que té un poderós començament que juga amb l'estructura del relat i alterna diferents moments temporals de l'acció, sembla que indica el contrari.

Tornant a la línia més ortodoxa del festival, la secció oficial ens va oferir ahir una nova fantasia apocalíptica, aquesta vegada amb firma alemanya. Hell està ambientada en un futur no gaire llunyà en què les radiacions solars han augmentat fins a fer gairebé impossible la vida al planeta. L'aigua i el menjar escassegen i les estructures socials s'han col·lapsat. La cinta no s'aparta gaire del recorregut habitual de les històries de supervivència en què un petit grup nòmada s'enfronta a un altre superior en nombre i hostil. En la fi del món, l'home serà un llop per a l'home.

Més continguts de