Publicitat
Publicitat

Amb aquella alegria

La mare que et va matricular

"Sempre serem a temps de plorar". S'ho diu l'autora Delphine de Vigan mentre escriu sobre la seva mare per deixar de tenir por. Sí, sempre serem a temps de plorar pel que hem perdut. Tant si es tracta d'escriure un llibre com de fer-nos sentir, hem de sortir a guanyar.

El dolor, la bogeria, l'incest, els fills morts

Imagina't que entres al pis de la teva mare i te la trobes blava. Morta. Imagina't que descartes diverses vegades la idea d'escriure sobre ella, ni que només sigui per entendre'n les raons del suïcidi. Imagina't que un dia comences a gratar en la biografia familiar, desenterres mil i un secrets i acabes fent allò que havies dit que no faries: intentar comprendre la dona que et va parir. Rescatar-la per escrit.

Això és el que ha fet la francesa Delphine de Vigan (1966). El resultat es titula Res no s'oposa a la nit (Edicions 62 i Anagrama) i és un llibre trasbalsador. "L'escriptura no pot fer-hi res. A tot estirar, permet plantejar les preguntes i interrogar la memòria", sosté l'autora així que s'acosta al misteri de la mare morta. Els lectors anem coneixent la vida de la Lucile i dels seus vuit germans en paral·lel als esforços obsessius de la filla per reconstruir el passat, barrejant la mirada de la nena que va ser amb la de l'adulta segrestada emocionalment pel llibre que havia dit que no escriuria.

Res no s'oposa a la nit aplega un grapat de pàgines impregnades de veritat, de dolor, de bogeria i de cadàvers. L'incest, els fills morts i les malalties mentals recorren la recerca de De Vigan. Una recerca que la pertorba i ens pertorba, alhora que agraïm als déus que ens hagin fet néixer en una família sense gaire suc literari, de les que donarien peu a un llibre que avorriria les pedres.

El cervell humà i el perquè de tot plegat

"La meva mare era una dona molt intel·ligent, però dement de tota la vida", confessa Quim Monzó a l'entrevista que li fa Enric González per a la revista digital Jot Down . Fa uns mesos, Monzó ja va explicar a Bibiana Ballbè, parlant dels seus pares: "Era una parella desestructurada i una família de bojos: jo he vist volar planxes contra vitrines". De gran, a Monzó li va tocar veure i viure la decrepitud humana. "En el cas de mon pare i ma mare, una parella que s'hauria hagut de separar als cinc minuts d'haver-se conegut, a la residència ma mare feia una cosa molt bona. Li deia al pare: "Mira que eres idiota, mira que eres imbécil, porque… porque…". I llavors es quedava parada perquè havia oblidat per què l'insultava. Però és que no hi havia cap perquè! Trenta anys enrere, quan el cap encara li quadrava una mica, li deia "eres imbécil" perquè has deixat la cadira així i l'has de deixar de tal altra manera, o "eres imbécil" perquè dus això així i ha de ser aixà… Buscava l'excusa per dir "eres un imbécil, eres un idiota" . Ara, com que ja havia perdut definitivament el cap, feia l'agressió però no la podia justificar amb cap excusa".

L'entrevista de González, la mateixa en què Monzó acusa Convergència d'anar fent la puta i la Ramoneta (coincideix en el diagnòstic i en l'expressió amb Jordi Pujol, ves per on), acaba amb aquesta afirmació: "El cervell humà és descomunal".

El matrimoni, la Bíblia i altres misteris

He acabat l'estiu tal com el vaig començar: llegint Nora Ephron, morta a finals de juny. En concret, el llibre I Remember Nothing , comprat a l'Amazon americana. "La meva mare tenia fills i una carrera professional. A sobre, feia un menjar deliciós i vestia molt bé. Això era abans que es parlés de l'aspiració femenina d'arribar a tot arreu, però la meva mare arribava a tot arreu. I després va arruïnar la història convertint-se en una boja alcohòlica. Però això va ser després".

Nora Ephron tenia quinze anys quan sa mare va caure en l'alcoholisme, i en tenia trenta quan va quedar òrfena. "Durant molt de temps abans que ella morís, vaig desitjar que fos morta. Finalment va morir, i no em vaig recriminar pas haver-li desitjat la mort. La meva mare havia esdevingut un malson. Va beure fins a matar-se als 57 anys".

L'enyorada Nora Ephron fa una llista de coses que mai ens deixen de sorprendre. Els periodistes a vegades s'inventen notícies. Els periodistes a vegades s'equivoquen. Les dones guapes i joves a vegades es casen amb homes vells, lletjos i rics. Molta gent es pren la Bíblia al peu de la lletra. La llibertat de premsa pertany al propietari del mitjà. La borsa no té explicació. No pots conèixer mai la veritat d'un matrimoni, ni tan sols del propi. Tothom menteix.

Més continguts de