BarcelonaEl seu personatge a Kiss era El Dimoni. I quan tocava el seu tema més característic, God of thunder [Déu del tro], Gene Simmons treia la llarga i punxeguda llengua, escopia sang i cantava: “T’ordeno que t’agenollis davant del Déu del tro del rock’n’roll”. Ahir, però, el baixista dels Kiss es va prestar a participar en un acte solidari al Reial Cercle Artístic de Barcelona. “Això és molt fort, això és molt fort”, repetia un dels centenars de fans que es van congregar al centre del Gòtic. Alguns feien cua des de les set del matí per aconseguir la firma de Simmons, prèvia compra d’un número per a la rifa de dues guitarres firmades pel músic. Els fons seran destinats íntegrament a Unicef.
Entre els fans de la banda predominen les jaquetes de cuir i el color negre. N’hi ha de maquillats a l’estil dels Kiss, però pocs. Quan arriba el moment de trobar-se amb Simmons, el gest d’encaixar la mà del fan és rebut amb el puny tancat i un somriure d’estrella del rock. Alguns reaccionen amb rapidesa i fan xocar el puny. D’altres l’agafen com si fos el pom d’una porta i el sacsegen. Ell, impertèrrit. Això sí, a l’hora de fer petons o fer les banyes, el Déu del tro no s’arronsa.
La trobada amb els fans era el preàmbul de l’entrega de la Medalla d’Or del Reial Cercle Artístic a Simmons. La iniciativa és del nou president del cercle, Fèlix Bentz, que va conèixer el músic en un acte solidari a Chicago. Tinc un minut per parlar amb Simmons. Després d’explicar-me com es pronuncia Barcelona (gràcies, Gene), li pregunto què és el més estrany que li ha dit un fan en trobades així. “Ets el meu pare?”, contesta. I doncs, ho era? “No”. S’ho rumia. “Probablement”. Abans de fer-li una altra pregunta, m’ofereix el puny. Li xoco, esclar.
