Ni assaig ni reportatge a peu de carrer ni estudi sociològic... Així presenta la mateixa autora, Ana María Moix, aquesta obra, sens dubte singular, al pròleg. Què és, doncs? Segurament, el que el títol indica, Manifiesto personal , i l'índex referma, perquè dividida en sis apartats va gairebé del bressol a la tomba (no us perdeu el tercer apartat: les vídues). El resultat final és com un vademècum de moltes coses que, potser, voldríem dir i no gosem dir, per més que, potser també, nosaltres en diríem unes altres i les veuríem distintament. Sens dubte, però, no les sabríem dir de la mateixa manera. I aquí ens cal entrar en l'autora que "es manifesta": narradora, poeta, traductora, col·laboradora habitual dels mèdia catalans i espanyols, política accidental (va figurar en una llista a les darreres eleccions municipals) i recentment editora. Una autora de llarga trajectòria no intrusiva (tres novel·les, pocs reculls de contes, tres lliuraments poètics...). Una col·laboradora de diaris i revistes que, pràcticament a l'adolescència, ja va aconseguir amb els seus articles que caiguessin damunt d'aquella revista Presència gironina i bilingüe (recordem que era als anys seixanta del segle passat) unes multes governatives que feien feredat. Una llicenciada en filosofia i lletres, especialitat filosofia pura, en dèiem a l'època, que no s'empara en les mònades de Leibniz, ans en els comentaris de la seva quiosquera. Una lectora voraç i una oient incansable per escoltar tant l'amo de la seva tenda de queviures habitual com els seus dos grans amics i poetes notables: Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma. Tot plegat matisat sempre per un finíssim sentit de l'humor, per més que la història que ens conta -i ens conta una història, la nostra d'ara mateix- és trista, és de posar-se a plorar, vaja. Mèrit subsidiari, l'humor, que l'autora usa però no n'abusa.
Anant per parts, però, i per donar una idea de la totalitat, recordarem que al primer apartat, Niños, adolescentes, jóvenes , li arrenca, per exemple, l'afirmació que el gran defecte d'un nen determinat són els seus pares! En canvi, el segon apartat és sobre als adults, que liquida més breument i acaba amb " Estafar a Hacienda: deporte nacional ". No comment ! Mentre que tant el tercer, ja esmentat (vídues), com el quart (vellesa, malaltia i mort) són plens d'una mena de vinyetes impagables que podrien constituir unes escenes no sols familiars, sinó també ciutadanes, en certa manera contrapès a la Barcelona olímpica i/o papal. A la cinquena part, la bombolla immobiliària i les seves malvestats, per acabar amb una sisena de títol significatiu: Una democracia anémica .
Ras i curt: una obra de narradora -i bona- i de poeta -i bona-, que insisteix en la moral, com escau a qualsevol que aspiri a aquest ofici. Una obra dura però amena, que segurament tan sols podia escriure una autora que de jove es va inventar allò del boom de la literatura sud-americana i va ser cronista de la Gauche Divine barcelonina. Molt recomanable, sens dubte.
