Publicitat
Publicitat

Sóc menys pallasso que ahir

Anar a un concert de Txarango és un experiment sociològic dels que agraden a Mercedes Milá. Ho diu el crític musical Jordi Bianciotto, que sap de què parla. I ho diu perquè en un concert d'aquest grup el públic crida "in, inde, inde-pen-dèn-ci-a" i, tot seguit, pot ballar amb alegria una de les dues cançons en castellà de la banda. L'independentisme s'ha fet gran i ja no li cal ser anticastellà, com ho prova el fet (estranyot, però real) que es pugui ser independentista i seguidor de La Roja. El mestissatge de Txarango encaixa com un guant en aquest país desacomplexat que vol viure i cantar en llibertat.

Festa Major de Sants, una de la matinada. El carrer Comtes de Bell-lloc no és la casa de Gran Hermano , ni falta que fa, però un sociòleg també hi faria feina. D'entrada, es preguntaria què hi fa, aquí, una dona amb una llibreta a la mà que podria ser la mare de la resta de la concurrència. Sembla que hagi vingut a controlar els meus fills adolescents, que no hi són perquè paren fora de Barcelona, però que m'han ajudat a situar-me. "És un grup rumbero , però en directe és força ska -m'explica per WhatsApp la filla de 16 anys i mig- Porten molta gent i molta festa. No s'hi cabrà. Hi vaig anar a Gràcia i gairebé m'ofego o em desmaio".

Les olles s'assemblen als testos: a un quart de dues (horari after hours ) comença el "concert trinxera no apte per a claustrofòbics", en paraules dels mateixos Txarango al Twitter, i a dos quarts ja sóc a punt d'ofegar-me o desmaiar-me. He de recular fins a trobar un centímetre cúbic d'aire. Diria que han tocat Benvinguts , Amagada primavera i Un pam de nas , però no ho podria jurar, perquè m'he aturat a una travessia i mitja de l'escenari (just davant d'un Happy Parc, on saltaven els del públic fa quatre dies) i el so és de nefast en avall. Quan el cantant parla, tant em puc imaginar que diu "estem contents de ser a Sants" com que fa una proclama a favor del pacte fiscal o d'altres invents. Un ocellet em dirà després que han reivindicat els músics de carrer i les cases okupes.

Arriba la nit/ arriba la ciutat/ sóc menys pallasso que ahir/ no vull fer-me gran. Al bar del mig de la calçada venen "begudes de la terra" com pomada de Menorca, aigua de València o burret d'Alcoi. Però, en aquest món mestís, el que té més demanda és la cervesa de litre (cinc euros) amb una palla de metre. Es tracta de suar, beure i ballar. I de tornar a casa tan tard com ho hagis sabut negociar amb els pares.

Més continguts de