Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

El meravellós joc de contrastos de James Thierrée

'RAOUL' 

TEATRE NACIONAL

3 DE NOVEMBRE

Raoul és un nom corrent, ens diu James Thiérrée per definir el seu personatge. Charlot també ho era. I fins aquí, l'única evidència del parentiu de l'artista suís amb el seu avi Charles Chaplin, del qual es va parlar força en la seva primera visita en solitari al mateix TNC on dijous va fer posar el públic dempeus amb la seva nova creació. Raoulés un espectacle pensat des de les emocions que brollen del cap d'un clown, un atleta del teatre gestual que convoca el seu imaginari durant una hora i quaranta minuts en un fràgil equilibri entre l'exuberància de les idees i la grandiositat de l'espai escènic i la delicadesa, l'encisadora feblesa de les imatges i l'inacabable repertori gestual de l'artista. Un joc de contrastos en què James Thiérrée abandona ja les arrels del Cirque Invisible dels seus pares, on va créixer, trenca definitivament amb l'exquisida amabilitat de l'anterior espectacle que vam veure (La Veillée des Abysses, 2007) i s'endinsa en un món menys lluminós, un univers sense noms on conviuen bèsties, màgia, ingenuïtat i un moviment que beu del món de la dansa. Thiérrée ho ha imaginat tot: des de l'espai escènic, dotat de vida pròpia, fins a la direcció, que no és altra cosa que harmonitzar el treball creatiu del seu cos per crear una fantasia en què l'actor es transforma constantment i que arrossega l'espectador, el sorprèn i el fa riure i, per si fos poc, construeix genuïnes creacions plàstiques. Raoulés un muntatge d'una ambició enorme resolt amb la força i el talent que potser és genètic, però que també està lligat a l'entrenament físic d'un artista generós. Thiérrée fa servir tots els elements possibles -so, música, objectes corrents com una regadora o elegants com un violí, i animals prediluvians com el peix o la gamba dissenyades per la seva mare, Victoria Thiérrée-, de manera que Raoul no està sol a l'escenari.

Raoul està impregnat del perfum del cine mut, les textures del cinema en blanc i negre, la poètica de la innocència i és tan honest com per renunciar a l'efectisme i ensenyar el truc. Meravellós, diria. Però qualsevol adjectiu és reduccionista.

Més continguts de