Publicitat
Publicitat

LITERATURA

"Ens mereixem una democràcia sentimental"

"Do we deserve to have a democracy of feelings"

La recerca de la identitat en una escala de veïns molt curiosa. Amb aquest punt de partida, l'escriptora italiana Chiara Gamberale construeix una novel·la coral que reflexiona sobre la família al segle XXI.

"Tots vivim en la ignorància d'alguna cosa que ens afecta". Aquesta frase serveix de motor a La llum a casa dels altres , la primera novel·la de Gamberale (Roma, 1977) que s'ha traduït al català, a Edicions 62. És l'ensenyança que ha d'aprendre la petita Mandorla ( ametlla , en italià) quan amb només sis anys la seva mare mor sobtadament. Sense família, i amb la incertesa de qui és el pare, els veïns de l'escala decideixen criar-la entre tots. Com si es tractés d'una sitcom agredolça, la seva aventura vital permet al lector endinsar-se en cada un dels pisos d'aquest rusc. Saber què passa darrere les finestres que, cada dia en fer-se fosc, encenen el llum i des del carrer estant són un misteri.

Gamberale parteix de la base que sempre hi haurà coses d'un mateix que s'ignoren i que més val tenir-ho coll avall: "Durant molt temps aquesta ha sigut la meva principal angoixa. Al principi penses que com més coses saps, més pots controlar la situació i, per tant, pateixes menys. Però crec que al final cal assumir que no ho pots controlar tot i que vivim amb una part important de nosaltres de la qual no sabem res. Acceptar-ho és com tirar-se amb paracaigudes". Després de diverses novel·les centrades en el món de la parella, ara l'escriptora -que combina aquesta faceta amb la de presentadora d'un programa diari a la ràdio italiana- ha volgut obrir el focus i explicar les turbulències que sacsegen les relacions personals entre membre de famílies ben diverses: "Ens hem fet més fràgils i esclaus de les nostres pors, que acabem traslladant a les nostres relacions. En comptes de convertir-les en un puntal, han esdevingut el vàter on llencem el pitjor de nosaltres mateixos", reflexiona.

Triar el model de relació

Esquivant la moralina en tot moment, Gamberale assegura que La llum a casa dels altres no és una crítica a la família tradicional però tampoc la sacralització d'un esquema únic: "Crec que ens mereixem una democràcia sentimental. És a dir, hem de ser capaços d'escollir quin model de relació i de família volem establir. Però aleshores cal saber per a quin tipus de model estem capacitats. La democràcia sentimental és una cosa molt bonica però que comporta responsabilitat perquè ets tu qui estableixes la distància de seguretat en una relació, per exemple, amb el pare del teu fill". A la novel·la, Gamberale obre les portes a un grup de pisos perquè el lector vegi què s'hi amaga a dins, de bo i de dolent, i pugui escollir quin model li interessa més: des de la senyora que viu sola i que fa de puntal de la majoria, a un pare de família "d'un altre temps però que necessita trobar l'ancoratge a la realitat d'ara" o una parella homosexual. I, segons explica l'autora, la novel·la ha funcionat molt bé com a mirall. Tothom, afirma, s'acaba identificant ràpidament amb algun dels personatges.

Per fer l'aproximació en aquest petit univers, Gamberale ha optat per mirar a través dels ulls encuriosits i fins a cert punt espantats de la petita Mandorla, que, com l'ametlla, és "dura per fora però dolça per dins". Ella és el fil conductor d'una història que ha anat construint com si fos "un mosaic, que no pots valorar fins que no està acabat del tot". Això l'ha obligat, reconeix, a ser pacient per no precipitar els esdeveniments i perquè, com un bon pastís, vagi prenent forma lentament al forn.

De Balzac a 'Six feet under'

El seu objectiu era fer "un relat coral" inspirat en la literatura del XIX però que, inevitablement, té un aire televisiu claríssim. No és estrany que durant la conversa oscil·li diverses vegades de Balzac a la sèrie Six feet under , la preferida de l'autora. Tot plegat en un estil ple d'ironia per explicar una història amb un rerefons prou dur. Potser perquè es va formar com a actriu, confessa, a l'hora de narrar s'emmiralla en mestres del cinema com Woody Allen i Billy Wilder. L'altre puntal per escapar de l'escriptura encarcarada és l'interès pels diàlegs per una llengua viva. Diu que això li ve de la ràdio, del plaer d'escoltar els oients.

Ara aquesta novel·la li ha permès fer el salt fora de les fronteres italianes. A Catalunya, per primer cop en català de la mà d'Edicions 62. Amb La llum a casa dels altres ha arribat als 150.000 exemplars, el triple que Una vita sottile , la seva primera novel·la, publicada el 1999. Sempre somrient, afirma: "A vegades l'èxit t'explota molt aviat i et cremes. Estic contenta que m'hagi arribat ara, amb 34 anys, en una edat en què encara pots créixer però sabent que has trobat a què et dedicaràs a partir d'ara". Els lectors l'avalen.

Més continguts de