Publicitat
Publicitat

La veu del metge de Lampedusa es fa sentir al Teatre Lliure

Pietro Bartolo ha atès milers de refugiats des de fa 26 anys

Pietro Bartolo, fill d’una humil família de pescadors de la petita illa italiana de Lampedusa -té només 20 quilòmetres quadrats- no es posa cuirasses. Viu cada dia des de fa 26 anys el drama dels centenars de milers de refugiats que arriben a les platges de l’illa siciliana, anomenada la Porta d’Europa, en pròpia pell. És el primer que rep i atén -massa sovint és un reconeixement forense- tots aquests homes, dones i nens que emprenen un viatge desesperat pel desert, pels camps de refugiats i pel mar amb l’esperança de començar una nova vida al vell continent. El metge de Lampedusa, que es pot veure a partir del 14 d’octubre a Temporada Alta, i a partir del 20 d’octubre al Teatre Lliure de Montjuïc, és el relat d’aquest metge entregat en cos i ànima a explicar al món el drama dels refugiats. “És l’home que deu haver inspeccionat més cadàvers del món els últims trenta anys”, diu Xicu Masó, que interpreta el metge dalt l’escenari.

L’obra, dirigida per Miquel Gorriz i adaptada per Anna Maria Ricart, es basa en la novel·la Llàgrimes de sal, escrita per la periodista Lidia Tilotta. A l’obra, Bartolo és la veu dels refugiats perquè és qui els escolta quan arriben a l’illa. “Si no ho expliqués ell, seria emocionalment excessiu”, diu Masó. El públic es trasllada fins a l’ambulatori de Lampedusa per escoltar les històries íntimes dels refugiats. “El públic fa el viatge que nosaltres no vam poder fer”, diu Gorriz. L’equip d’ El metge de Lampedusa anava a viatjar a l’illa però a darrera hora no va poder perquè Bartolo es va posar malalt. “Bartolo és el testimoni del dia a dia i ens explica què hi ha més enllà del tema dels refugiats -explica Gorriz-. Són històries personals, d’individus amb un passat, amb uns desitjos i amb expectatives, és un muntatge amable però d’un altíssim voltatge emocional”. El metge sicilià té a la memòria totes les històries dels refugiats i els recorda pel seu nom: “Veiem un home a qui interessen les persones i això és reconfortant”, diu Ricart.

La gran càrrega de Bartolo

Bartolo va ser al CCCB el març passat, quan es va projectar el documental Fuocoammare, de Gianfranco Rosi, que es va endur l’Os d’Or a la Berlinale del 2016 i va ser nominat als Oscar com a millor documental. Va ser allà on Masó i el metge es van conèixer. “Em va dir que ell es limitava a fer la seva feina i que no sabia si podria aguantar gaire més”, explica Masó. Cap al final de l’obra apareix una fotografia de Bartolo. “Fa mala cara i té moltes ulleres, porta una gran càrrega, ja ha tingut un ictus”, diu Gorriz. Tot sol gestiona una gran tragèdia. Ha d’escoltar i atendre cada dia molts refugiats -l’any passat en van morir 350.000- i veure com Europa no fa res. “Està absolutament abocat a explicar-ho, és el testimoni dels refugiats. És un home creient, està molt emprenyat amb Europa i molt content amb la gent de Lampedusa, té una certa sensació d’impotència”, explica Masó. L’actor espera que aquesta obra modifiqui consciències i que al Teatre Lliure hi vagin persones a qui el drama dels refugiats els és indiferent. “M’agradaria convèncer tothom que hem d’acollir refugiats, és un refugiat per cada 1.500 persones i si algú es pensa que aquest viatge el fan terroristes és que és idiota”, conclou Masó.

Les

Més continguts de

le
PUBLICITAT
PUBLICITAT