El “mètode Molas” per acostar-se a la literatura

BarcelonaLes avantguardes literàries i artístiques de Catalunya no es poden explicar sense la figura de Joaquim Molas (Barcelona 1930-2015). Professor, historiador i crític literari, Molas va dedicar més de cinc dècades a estudiar i divulgar la literatura catalana, i es va convertir així en un dels protagonistes més actius a l’hora de recuperar la cultura catalana durant la segona meitat del segle XX. Dos anys després de la seva mort, la mirada literària i artística de Molas actua de fil conductor de l’exposició Enemic de gàbies. Joaquim Molas i les avantguardes, que s’ha inaugurat al Palau Robert i es pot veure fins al 27 d’agost.

Comissariada pels professors Enric Bou i Jordi Cerdà, la mostra parteix de la percepció inicial de Molas sobre les avantguardes, una visió “naïf i desordenada”, com assenyala Bou. Aquella mirada incipient es va transformar en una àmplia i extensa tasca de divulgació de la modernitat cultural i social catalana, sobretot a partir dels anys 60, quan va començar a interessar-se pel realisme històric i va elaborar l’antologia Poesia catalana del segle XX (Edicions 62) conjuntament amb Josep Maria Castellet.

Una gran taula d’escriptori coronada amb el títol El mètode Molas dona la benvinguda als visitants de l’exposició. Aquesta part de la mostra recopila textos, cartes, col·laboracions, apunts de classe i esborranys d’articles del professor i crític literari. “És la millor manera de conèixer el seu centre d’interessos”, explica Enric Bou. Més enllà d’espiar l’escriptori de Molas, la taula permet observar el seu mètode per estudiar la literatura. En una estada a Liverpool va aprendre nous mètodes que explicaven els textos d’una manera diferent: va passar a situar l’autor i el text dins de la seva època. En paraules seves, es tracta d’entendre la història literària “com la reconstrucció d’un moment determinat, és a dir, de la descoberta i identificació de totes les forces, les marginals incloses, que la conformen”.

J.V. Foix, el “guia de lectures”

Els primers contactes de Molas amb l’avantguarda van néixer de la lectura de llibres i revistes de la biblioteca del seu pare, però també de l’amistat amb J.V. Foix, al qual l’exposició dedica un espai específic. Segons Bou, Foix “va ajudar-lo a sistematitzar el coneixement, li va donar les coordenades, va ser com un guia de les seves lectures”. També li va parlar de Joan Salvat-Papasseit, de Salvador Dalí, dels manifestos futuristes italians i de La Révolution Surréaliste.

A partir d’aquestes figures, Molas va reivindicar la literatura com un instrument de transformació social i va mantenir una voluntat ferma per recuperar el Modernisme i l’avantguarda en la cultura dels anys 60. De seguida va incorporar aquestes reivindicacions a les seves classes com a professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat Autònoma de Barcelona, on va tenir alumnes com Vicenç Altaió, Lluís Urpinell i Jaume Vallcorba. “Tenia molt present la necessitat de socialitzar la literatura, d’aconseguir que l’avantguarda guanyés el carrer”, apunta Jordi Cerdà. De fet, el contacte de Molas amb la cultura popular i la seva voluntat de “trencar el relat de la literatura rígida i elitista” són dos dels pilars de l’exposició, que retrata aquesta faceta del professor a través de les seves col·laboracions a revistes com Serra d’Or, Recerques i Els Marges, fundada per ell mateix el 1974. A més, la mostra reuneix material de la seva biblioteca personal que, segons Cerdà, “es trobava fora dels circuits literaris establerts de l’època”. Es tracta de textos, llibres, publicacions i articles que formen part del llegat que va deixar a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

Molas va escriure diverses antologies i assajos, com Lectures crítiques (Edicions 62) i La literatura catalana d’avantguarda (Fundació Bosch), que reflecteixen la seva intenció de situar el modernisme i l’avantguarda a primera línia literària. Tot i això, no va ser fins al 1992 que va assolir una autoritat indiscutible en l’estudi d’aquests moviments artístics. Ho va fer amb l’exposició Les avantguardes a Catalunya, de la qual va ser comissari. Aquella iniciativa, que posa el punt final del recorregut expositiu del Palau Robert, va servir, segons Bou, “per situar Barcelona com una capital que calia tenir en compte en el relat de les avantguardes artístiques d’arreu del món”.