Publicitat
Publicitat

Dos Punts

Es pot ser infidel tres cops i semblar innocent als ulls del món

Com a mínim, 'femme fatale'

Es pot ser infidel tres cops i semblar innocent als ulls del món. Ho demostra Manon Lescaut, que se'ns ha venut equivocadament com la femme fatale per excel·lència. Si els fets parlen per si sols -com diem tots quan ens beneficiem de la seva interpretació més fàcil- qui en un any enganya la parella tres vegades no mereix tres vegades el perdó. Però la paradoxa de Manon Lescaut és que el seu autor, Antoine-Françoise Prévost, fa que els fets i la seva interpretació més lògica corrin en direccions oposades. Manon Lescaut, la púber avesada als plaers, només s'amansia quan se la distreia. Joies amunt, òperes avall i el seu cavaller la coneixia i procurava tenir sempre la cartera plena perquè sabia que a la misèria solia seguir-la la infidelitat. Se suposa, però, que els tres amants només van ser mitjans econòmics i que a Manon seduir per seduir no l'apassionava.

Mirant-ho bé, les seductores col·legiades escassegen. Perquè la dona que vulgarment fa el salt per diners se'ns ven com una farnaca. La que ho fa per escalar socialment, no passa de llenguda amb quasi tanta mandra com vanitat. I la que sedueix per avorriment es converteix en un esperpent que prepara la seva pròpia desgràcia. Tampoc Manon Lescaut és cap femme fatale. Li falta el més important: consciència de ser-ho. O, com a mínim, és aquest fur intern el que ens amaga Prévost. I això juga a favor seu, com també el to i el posat naïf per explicar el que en boca d'una altra sonaria macabre. Si redimim Manon és sobretot perquè quan n'esperem la quarta decepció sap estar a l'altura. No és fins a l'últim moment que Prévost, després de tant referenciar-la, la mostra per primer cop. Si la femme fatale rareja és perquè la interioritat aliena és difícil de mostrar i les obres, fins fa cent anys, sortien generalment de plomes d'home. Però ara que tenim més novel·listes que mares de família rases, tampoc se'n veuen. Sembla que les nostres intel·lectuals prefereixen venjar-se del patriarcat i que les seductores tenen altra feina que fer novel·les. És trist perquè després de passar per farnaques, llengudes o esperpents ens mereixem més que segons quin discurs tronat. Mereixem, com a mínim, una femme fatale per demostrar que, consciència social (i tantes frustracions personals) a banda, també gastem autoconsciència.

Més continguts de