HISTÒRIA
Cultura 22/10/2016

La dieta miracle del soldats nazis: ni pa ni llet, metamfetamines

Norman Ohler detalla a 'El gran delirio' el paper de les drogues a l'exèrcit de Hitler i la societat nazi

Sílvia Marimon
4 min
La dieta miracle del soldats nazis: ni pa ni llet, metamfetamines

Barcelona"Eufòria, augment de la capacitat d’atenció i una evident millora del rendiment. S’ha fet la feina sense problemes, hi ha un efecte estimulant manifest i sensació de frescor. Tot el dia de servei sense descansar, absència de depressió i retorn a l’estat d’ànim normal”. És un informe de la 3a divisió blindada de l’exèrcit nazi després de creuar el Vístula i mentre es preparava per envair Polònia. Hi va haver molts més informes en què alts comandaments descrivien entusiasmats els efectes positius d’una nova droga que ja s’havia experimentat entre els estudiants de l’acadèmia de medicina militar: el Pervitin, la primera metilamfetamina alemanya, que l’octubre del 1937 havien llançat al mercat els laboratoris Temmler.

Les múltiples addiccions d'Adolf Hitler

No feia els estudiants més llestos però sí que combatia el cansament. I, per tant, segons els cínics responsables militars de l’Alemanya nazi, era ideal per als soldats. Otto F.Ranke, l’home que l’havia començat a provar sistemàticament entre els estudiants i responsable de l’Institut de Fisiologia General i de Defensa del III Reich, va fer càlculs: la dosi militar mitjana era de quatre pastilles al dia, és a dir, 16 cèntims segons el preu a què es venien a les farmàcies. El cost del cafè era d’uns 50 cèntims. Per tant, els “medicaments despertadors” sortien molt més econòmics. “Es va començar a distribuir entre els soldats durant la invasió de Polònia, però sistemàticament i oficialment no es va començar a repartir fins a l’ocupació de França l’abril del 1940”, explica el periodista i filòsof Norman Ohler. El gran deliro. Hitler, drogas y el III Reich (Crítica) és el seu primer llibre de no-ficció i el resultat de cinc anys d’investigació.

Amb sentit de l’humor -l’inici del llibre és un prospecte en què s’explicita el diagnòstic, els perills o els efectes secundaris de la seva lectura-, Ohler repassa detalladament i amb molts testimonis documentals el paper que van tenir les drogues en la societat nazi. “Quan els nazis van arribar a França ja es coneixien els efectes secundaris de la pervitina -diu Ohler-. Però el que més importava era guanyar. Es distribuïa sobretot entre els conductors dels tancs perquè avancessin ràpidament. La seva celeritat va fer que arribessin abans del que ningú s’esperava. Alguns testimonis asseguraven que els alemanys conduïen els tancs com bojos. Van agafar l’enemic per sorpresa, amb la seva temeritat. Era l’efecte de les drogues”, afegeix l’autor del llibre.

35 milions de pastilles

De fet, l’abril del 1940 es va distribuir el decret sobre substàncies despertadores entre un miler de metges militars, centenars d’oficials mèdics i alts càrrecs nazis. És demolidor: “L’experiència a la campanya de Polònia ha demostrat que, en determinades situacions, la superació del cansament d’una tropa sotmesa a grans esforços pot influir de manera decisiva en l’èxit militar. Si amb la son es posa en perill aquest èxit, superar-la en situacions especials pot ser més important que qualsevol consideració relacionada amb els possibles danys associats. Per vèncer la son... estan disponibles les substàncies despertador”. Es van sol·licitar 35 milions d’unitats per als exèrcits de terra i aire. El laboratori que fabricava les pastilles, Temmler, anava a tota màquina. En un dia elaboraven unes 833.000 pastilles. “Les pastilles els donaven molts avantatges tàctics: no havien de descansar i podien aguantar 24 hores sense dormir -afirma Ohler-. Crec que van ser decisives en l’atac”, afegeix.

Els laboratoris Temmler a Berlín-Johannisthal avui

Alemanya era un gran productor de drogues: el 1926 era un dels principals productors de morfina del món i líder mundial en exportació d’heroïna. Hitler va castigar les addiccions a aquestes drogues, almenys públicament, perquè en els seus discursos defensava la puresa de la sang. Però la metamfetamina va ser ben rebuda: “No estava estigmatitzada, no era percebuda com una droga. Era una substància potenciadora del rendiment i era el que necessitava una societat moderna que volia recuperar-se de la I Guerra Mundial”, afirma el periodista. Al llibre, Ohler explica que quan els laboratoris Temmler van promocionar el producte van contractar una de les millors agències publicitàries de Berlín i van llançar una campanya mai vista a Alemanya inspirada en Coca-Cola. Als anuncis s’hi llegia: “Estimulant per a la ment i el sistema circulatori”, i el defensaven amb l’argument que era el medicament ideal per a una “societat àvida d’energia”. Aviat va ser tan habitual com una tassa de cafè i va arribar a totes les classes socials.

Bombons amb metamfetamina

Ohler recupera un anunci de bombons adreçat a les mestresses de casa: “Els bombons Hildebrand alegren sempre”. A part de xocolata contenien metamfetamina, i no una dosi petita sinó catorze mil·ligrams, cinc vegades el que contenia una pastilla. El fabricant assegurava que els bombons eren més innocus que el cafè, aconsellava prendre’n de tres a cinc peces per fer més suportables les feines de la llar i per mantenir la línia, perquè apaivagaven les ganes de menjar.

L'anunci dels bombons Hildebrand que portaven amfetamines

“La pervitina va fer més fàcil accedir a l’estat d’enorme excitació i a la publicitada «autocuració» que suposadament havia captivat el poble alemany -diu Ohler-. Es va convertir en un producte de primera necessitat. La pervitina va permetre a l’individu funcionar en la dictadura. Nacionalsocialisme en pastilles”, afegeix. La metamfetamina es va continuar produint fins al 1980. “Es podia aconseguir a la farmàcia amb una recepta del metge -diu-. Crec que també va ser clau en la recuperació d’Alemanya després de la Segona Guerra Mundial. Va ser important als anys 60 i crec que va ajudar el país a esdevenir una potència econòmica. Al Japó, després de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, també en van prendre de manera massiva”.

Fins i tot Sartre, segons va escriure Simone de Beauvoir, prenia pervitina. “Això sí, només quan escrivia assaig filosòfic. Per a la literatura no prenia drogues, perquè considerava que no estimulaven la seva creativitat”, explica el periodista i filòsof alemany. Qui sí que en prenia mentre escrivia, diu, era un premi Nobel de literatura, Heinrich Böll. “De vegades trobo un gran consol en la música (sense oblidar la pervitina, que, sobretot en les nits d’alarma, fa una feina fenomenal)”.

stats