Un món ple de dolor i ràbia
BarcelonaEn teatre, la suma de les parts no és sempre el tot. Per més bones que siguin cadascuna d’elles, sense l’element cohesionador que la dota de densitat, de forma dramàtica, la màgia teatral esdevé un camí trencat de moments intensos, d’escenes colpidores i interpretacions formidables, però com el viatge d’un tren que circula a batzegades, com un quadre figuratiu inacabat. Lluís Pasqual ha posat a El rei Lear tot el seu dolor i ràbia -un resum de la vida, com diu Edgar (Julio Manrique) al final de l’obra- al servei d’aquesta gran tragèdia molt més coral del que el títol pot indicar.
El director s’ha envoltat d’un dels repartiments més consistents que hàgim vist mai en el teatre català. Ha treballat des de les premisses d’un teatre despullat que posa l’eix de la funció en la paraula, per explicar un drama humà centrat en la falta d’amor i en la traïció, per mostrar un món dominat per la hipocresia i la mentida i, en aquest sentit, no gaire allunyat del nostre. Per això sorprèn que el text no arribi sempre en les condicions auditives ideals per mantenir la tensió, el clímax. Així, grans idees com el bufó, l’únic element de color juntament amb la sang d’un espectacle deliberadament obscur, queden malmeses, i l’esforç i la gràcia de Teresa Lozano perden bona part de la seva eficàcia. No se l’entén. No s’entenen alguns dels actors quan criden. No ajuda que el disseny musical es posi per sobre de la paraula. Ni l’ingenu, merament il·lustratiu, disseny de vídeo.
Lluís Pasqual volia explicar aquesta història sense recórrer a una ficció dramàtica distanciada sinó al contrari, presentant-nos les arrels emocionals dels personatges amb tota la seva nuesa. Construir realitat. I certament que ho aconsegueix en força escenes gràcies a les creacions dels intèrprets. Ramon Madaula està superb com a comte de Kent; Manrique crea un Edgar realment singular i captivador; David Selvas, magnífic com a l’intrigant bastard Edmund; Laura Conejero i sobretot Míriam Iscla donen a la perfecció el perfil de les filles harpies de Lear, Goneril i Regan. I Núria Espert, esclar. El seu és un Lear sense reialesa, sense grandesa, humanament menestral. L’actriu fa un enorme esforç físic i transmet a la perfecció la debilitat de la senectut, el dolor del pare enganyat, la candidesa de l’embogit. Molts dels aplaudiments del final, amb bona part del públic en peu, anaven cap aquesta dona entregada sempre al teatre.
