Publicitat
Publicitat

"El monstre de la indústria cultural és l'intermediari'

Verkami "La plataforma de micromecenatge em recorda l'esperit dels ateneus populars d'arrel llibertària, és una nova fórmula per explorar i formar comunitats"

Com va conèixer Verkami?

Vaig descobrir el crowdfunding perquè havia visitat alguns portals anglosaxons per fer un article. A Verkami hi vaig arribar a través del projecte del llibre Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l'ull, de Víctor Pàmies, a qui ja coneixia perquè ha fet una feina de por sobre paremiologia catalana (Pàmies fa més de 15 anys que es dedica a l'estudi i la recollida de refranys i frases fetes i té 12 blogs dedicats al tema). Vaig comprovar que estava molt ben explicat i exposat i vaig contribuir a finançar aquest llibre, que ha arribat a bon port (Pàmies va obtenir 4.800 euros per finançar l'edició del seu llibre que, a canvi, regala en mà als seus micromecenes).

Com valora l'experiència del micromecenatge?

Considero que plataformes com la de Verkami són molt interessants. Continuo visitant la web per curiositat i em sembla una via de finançament de projectes culturals molt transparent. Les regles de funcionament també són molt clares. El sistema que apliquen, a més, permet que no prosperin projectes poc fiables i tots els àmbits que presenta (discos, projectes artístics, grups de teatre, documentals, llibres...) estan relacionats amb la creativitat.

El Palau de la Música, a principis del segle XX, també es va finançar amb micromecenes. Ara, amb les retallades, es tornen a necessitar les aportacions ciutadanes per finançar projectes creatius. És un pas enrere?

No, no és un pas enrere. Els creadors sempre han necessitat generar les seves pròpies comunitats, però en els últims temps hi ha un intermediari, que és el monstre de la indústria cultural. Molts petits editors estan desapareixent perquè la indústria editorial està més interessada a trobar grans èxits editorials, es busquen les grans audiències. Amb plataformes com la de Verkami, que em recorda l'esperit dels ateneus populars d'arrel llibertària, es crea una nova fórmula per explorar i formar comunitats. Nosaltres ho fèiem amb els fanzines que repartíem als bars del barri. No teníem mecenes i ens havíem de pagar les fotocòpies. La pel·lícula La ciutat cremada (Antoni Ribas, 1976) també es va finançar amb aportacions dels ciutadans. Internet, però, dóna moltes més possibilitats.

Més continguts de