Publicitat
Publicitat

Quan els morts eren molt més a prop dels vius

Una exposició al Museu Arqueològic de Catalunya explica les pràctiques funeràries prehistòriques

Les societats prehistòriques ja consideraven que morir lluny, tant per a qui moria com per als seus familiars, era la pitjor de les morts. La necessitat d’acomiadar-se és ancestral, perquè encara que no hi hagués el cos, els homes i dones del neolític mitjà celebraven un funeral. Els arqueòlegs han localitzat algunes d’aquestes tombes sense despulles però amb objectes funeraris al fons d’un pou miner explotat a Gavà i a la Serreta (Vilafranca del Penedès). Ötzi, l’home del gel, que va ser assassinat fa uns 5.300 anys i el cos del qual va ser trobat per uns excursionistes el 1991 als Alps, no va poder ser enterrat pels seus familiars. Potser en algun lloc se li va dedicar una tomba...

Les tombes “anímiques” són tan sols un dels capítols de l’exposició La fi és el principi. Pràctiques funeràries a la Catalunya prehistòrica del Museu Arqueològic de Catalunya (MAC), que es pot veure fins a l’11 de setembre. Després, i fins al 2019, recorrerà diferents poblacions catalanes. L’exposició és un recorregut pel comportament funerari dels homes i dones prehistòrics amb un epíleg de l’arqueòleg libanès Fady Stephan que explica moltes coses: “Vaig aprendre que els morts no se separen mai dels vius”.

I és que fins fa relativament poc els morts eren molt més a prop dels vius. En determinades èpoques de la prehistòria, fins i tot, es feia explícita la vinculació permanent dels morts amb els recursos. “No només parlem de les pràctiques funeràries sinó que a través seu expliquem tot allò que era important per als homes i dones del passat- explica el comissari de l’exposició i director del Museu de Gavà, Josep Bosch-. Hi una relació entre la subsistència, l’economia i les pràctiques funeràries”. Al neolític mitjà, per exemple, una gran part dels sepulcres de fossa es van situar a les terres de cultiu o a prop.

La creença en la renaixença

Al llarg dels 20.000 anys que separen el final del paleolític de l’edat de bronze, homes i dones van enterrar els familiars en sepulcres individuals i col·lectius, en cavitats naturals, fosses, cistes, mines i dòlmens, i es van fer incineracions. Des de principis del segle XX, els arqueòlegs han investigat i localitzat centenars de jaciments funeraris a tot Catalunya. “És un dels camps de recerca que més resultats ha donat fins al punt que a Catalunya hem batejat certs períodes històrics segons la pràctica funerària, cosa que no passa en cap lloc del Mediterrani”, explica Bosch.

Durant el neolític moltes fosses eren individuals i els morts s’hi dipositaven cap per amunt, amb les cames plegades o estirades i els braços creuats damunt del tronc o la pelvis. El mort també es podia dipositar ajagut sobre un costat, en posició encongida, amb cames i braços plegats. Una posició que podia imitar la del fetus dins de l’úter i que podia estar relacionada amb les creences en una renaixença. Si al neolític les fosses eren de forma individual, durant el neolític final i el calcolític es va tornar als enterraments múltiples.

“Això fa pensar en el reconeixement d’un major pes de la comunitat que de l’individu”, assegura Bosch. Hi ha enterraments múltiples produïts també per algun fet violent: a l’hipogeu de la Costa de Can Martorell (Dosrius, Maresme) hi ha nombroses puntes de sageta entre les restes humanes. A la Sagrera, on es van enterrar simultàniament més d’un centenar d’individus, tot apunta que el motiu de tanta mortaldat va ser una epidèmia.

Entre el 2750 i el 2300 aC, amb l’aparició de l’ús en els enterraments de la ceràmica campaniforme (de perfil en S i forma de campana invertida), apareixen diferències socials importants. Hi ha un sector social i privilegiat que s’enterra de manera diferent i té un ritual funerari privatitzat i molt reglamentat. En aquests enterraments hi ha homes, dones i nens. Per tant, tot fa pensar que aquestes elits tenien relacions de parentiu.

Arriba la incineració

A les acaballes de la prehistòria, entre el 1300 i el 700 aC, a Catalunya es va introduir un nou ritus funerari: la incineració. “És un canvi social molt important i la principal hipòtesi és que arriba nova població del centre d’Europa”, diu Bosch. Les tombes d’incineració s’agrupen en necròpolis i cementiris. Segons les restes trobades, es pot reconstruir el procés que seguien aquestes incineracions prehistòriques: primer es preparava el cadàver, es cremava, es recollien amb molta cura i es triaven les restes, es dipositaven dins d’una urna ceràmica i s’enterraven. Es creu que els cadàvers es rentaven, es pentinaven, es perfumaven i finalment s’amortallaven.

Les

Més continguts de