29/11/2015

Una multitud pren la Sala Oval del MNAC

2 min
Una multitud pren  La Sala Oval del MNAC

BarcelonaSona Let it be a l’esplanada del Palau Nacional de Montjuïc gràcies a un voluntariós teclista ambulant que amenitza la posta de sol des d’aquest mirador de Barcelona (ahir, a les 17.21 h). Una cua inusual i d’una mitjana d’edat encara més excepcional embussa la porta d’entrada al museu. El festival Sâlmon, el cicle de creació contemporània del Mercat de les Flors, ha pres la Sala Oval del MNAC per representar-hi Multitud, un projecte de la uruguaiana Tamara Cubas que vol motivar reflexions polítiques a partir del cos i el moviment (avui es tornarà a fer a les 18 h).

I, efectivament, tota una multitud s’aixecarà i, de mica en mica, entrarà en aquest lloc que abans han ocupat el Sónar, l’Elèctrica Dharma o un casament indi. Un escenari de gala. Cent persones s’erigeixen de cara al públic. La força -escènica, física i política- d’un grup tan gran és evident només d’entrada. L’espectacle jugarà constantment amb el pes de la col·lectivitat i de la individualitat, a descobrir l’alteritat o aïllar-se’n, amb la singularitat i la massa, a seguir el corrent o anar contra corrent. L’espectacle no exigeix al públic una gran capacitat metafòrica perquè explora els comportaments de la societat des d’un col·lectiu que és, a petita escala, una societat en si mateixa. Les conclusions, esclar, al gust del consumidor: “És el cicle de la vida”, deia una senyora a la sortida. La vida en escena té un poder extraordinari.

Corrents humans imparables

Els intèrprets de Multitud són voluntaris que s’han conegut aquests dies. N’hi ha de totes mides i formes, i cadascú va vestit d’ell mateix. Són individus en companyia. Tamara Cubas sembla que ha guiat els moviments a gran escala -els corrents humans que canvien de sentit, les caigudes cícliques, els aparellaments, les topades-, però a petita escala són els ballarins els que atorguen singularitat als personatges.

Una de les imatges que creen fa pensar en la gentada que es creua als carrers d’una ciutat a l’hora punta. Alguns cauen, n’hi ha que s’aturen, n’hi ha que els cullen i n’hi ha que passen de llarg. Hi ha parelles que es troben i hi ha qui arrenca a córrer. Però el corrent de gent segueix, imparable, com la vida, com el pas del temps. En una altra escena es formen grups i es visualitzen els líders, els ressaguers i els marginals. En una de les més impactants, la massa linxa un pobre noi a estrebades. El crit estripat de tots té el seu efecte; un crit sol, un altre de diferent. En el moment climàtic, tots s’arrenquen la roba, se la canvien, la llancen i acaben formant una autopista de cossos per la qual passen uns per sobre els altres, trepitjant-se. La vida i els seus efectes.

stats