Publicitat
Publicitat

La música en directe veu la llum al final del túnel

L’Ajuntament de Barcelona treballa en canvis de normativa, tot i que descarta moratòries

“No hi ha un projecte musical de clubs i de sales a Barcelona”, diu Carmen Zapata, la gerent de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya ( ASACC). No és una constatació sobtada, sinó una evidència des de fa anys i que afecta especialment els l ocals de petit format, com demostra el cas de l’Heliogàbal. El bar de Gràcia ha hagut de suspendre els concerts en no tenir la llicència pertinent per desenvolupar una activitat cultural per a la qual ha rebut subvencions municipals. Tanmateix, la música en directe albira una llum al final del túnel. L’Ajuntament, a través de l’Institut de Cultura (Icub), treballa en un pla estratègic que posi en valor la música i que sigui menys restrictiu amb els directes. No serà fàcil, perquè l’entramat legal és gairebé diabòlic.

Què es vol canviar?

Capgirar la idea de la música com a qüestió d’ordre públic

“Tenim la sensació que sempre som els últims. No ens tenen en compte per res”, diu Lluís Torrents, president de l’ASACC. El lament ve de lluny i té una arrel molt profunda: en la relació de Barcelona amb la música en directe de proximitat hi predomina el conflicte i el desinterès, perquè no és una qüestió cultural sinó d’ordre públic. Capgirar-ho és un dels objectius de la comissionada de Cultura, Berta Sureda. Daniel Granados, l’assessor contractat per l’Icub, té la missió de fer realitat aquest relat. El marc conceptual és important però seria insuficient sense un treball de fons que proposi després les fórmules legals que permetin que la música en viu de proximitat no quedi reduïda a la clandestinitat als locals que no tenen autorització per fer concerts. Un equip jurídic del qual forma part Patrícia Vila, advocada de l’ASACC, va rebre a l’octubre l’encàrrec d’elaborar “un cos legal sòlid”, segons explica Carles Sala, responsable de la direcció d’Infraestructures Culturals, Patrimoni i Coordinació de l’Icub. “Per anar a l’arrel del problema, aquest treball necessita recollir una experiència empírica, saber quantes llicències s’han donat, quantes inspeccions s’han fet i per què”, diu Sala.

El propòsit més prosaic és que als bars i restaurants hi pugui haver música en directe. El més profund és protegir i potenciar un teixit cultural fonamental: espais que donin visibilitat als músics, emergents o no, i que serveixin per a la socialització de la música en entorns de proximitat. Dit d’una altra manera, afavorir que la música i la societat es relacionin amb naturalitat. Aquesta és una de les reclamacions de locals i associacions que ofereixen actuacions de petit format. Una campanya engegada per l’associació cultural El Arco de la Virgen, al Raval, ho deixa ben clar: “No volem ser clandestins. Als bars petits (també) hi ha la bona música”.

Com?

Reinterpretar la llei i promoure canvis legislatius

Paral·lelament a l’estudi jurídic, l’Icub vol fer una interpretació de l’actual llei autonòmica del 2010 i revisar el que es pot fer i el que no es pot fer en un bar i un restaurant complint la normativa de so que ja existeix. “Si ens en sortim, i sembla que ens en sortirem -diu Sala-, podran fer música tots els bars i restaurants que tinguin l’espai insonoritzat o que no generin molèsties”. Es tracta que el mesurament acústic realitzat als habitatges dels veïns no superi els 30 dB al dormitori ni els 35 dB al menjador entre les set del matí i les onze de la nit; el límit nocturn és de 25 i 30 dB, i de 45 dB si els pisos són d’oficines. “El que compleixi això, el que faci un estudi acústic i demostri la insonorització del seu local, podrà fer música tantes vegades com vulgui. Això solucionaria el problema de l’Heliogàbal, el Gipsy Lou i el Robadors 23”, diu Sala. No es tracta de crear una nova llicència, sinó de definir un segell que identifiqui i reconegui espais on la música i el bar van “intrínsecament units”, espais culturals amb restauració, però que per sobre de tot siguin “espais culturals”. Hauran de tenir llicència de bar d’acord amb el pla d’usos de cada districte. “Seran espais amb drets i deures, com ara acompanyar l’Ajuntament en les polítiques contra el soroll al carrer”, adverteix Sala, conscient que bona part de les denúncies dels veïns les provoca el que passa fora dels locals.

Més a llarg termini, es treballa per aconseguir un canvi de llei. En aquest sentit serà important el Pla Integral de la Música de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), un document de consens entre el sector i les administracions. El director general de l’ICEC, Jordi Sellas, destaca “la bona predisposició de tothom” en les trobades realitzades fins ara. En el pla que ha de quedar definit al juny, també s’inclouen propostes sobre les sales de concerts.

A més, i seguint el model de la live music act anglesa del 2012, es podria incorporar el concepte d’ horari responsable, que permet fer música amplificada de 8 a 23 hores en espais amb aforaments inferiors a 200 persones. Avançar els horaris és una bona idea, però Sala no vol “condemnar la música a una cosa que passa de dia”.

Quan?

L’Icub no vol posar data, però espera actuar a partir de l’abril

El cas de l’Heliogàbal ha marcat una línia vermella en un ecosistema molt fràgil. Tanmateix, segons Sala, “la pressió mediàtica no ha fet que s’acceleri el procediment, sinó que se’n parli més”. L’estudi jurídic es va encarregar a l’octubre i la previsió és que estigui enllestit abans de l’abril. “Un cop estigui fet, veurem si realment tenim marge per canviar les coses”, diu Sala. La voluntat hi és, i tant l’ASACC com la Plataforma Música Viva en Bars, Botigues i Associacions, acabada de crear, demanen celeritat. En qualsevol cas, l’Icub descarta aplicar una moratòria que permeti que locals com l’Heliogàbal reprenguin l’activitat de concerts. “Si a un veí li tremola el llit no li pots dir: «Perdoni, però és que hi ha una moratòria». Amb el canvi d’interpretació ens en sortirem aviat”, diu Sala.

 

Un laberint de lleis i plans d’usos

Lleis estatals i autonòmiques i ordenances municipals formen una mena de jungla legal que dificulta qualsevol canvi en l’ecosistema musical. Amb la llei a la mà, als bars musicals i cafès concert no es pot ballar perquè als anys 70 les discoteques van aconseguir que es prohibís. Són normes heretades que no s’ajusten a la realitat actual i que poden ser revisades, com les que afecten els aforaments: l’Heliogàbal, com a bar cafeteria, pot encabir 49 persones, però seria el doble si fos bar musical. Serà més difícil adequar els canvis als plans d’usos dels districtes, que determinen, per exemple, el nombre de llicències de bars.

Més continguts de