Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

Les noces del Teatre Lliure

L’estrena de l’obra de Beaumarchais va ser un homenatge a Fabià Puigserver

‘Les noces de Fígaro’ TEATRE LLIURE 2 DE DESEMBRE

La platea estava quasi buida. Els espectadors de l’estrena de les noves Les noces de Fígaro feien camí cap al pastís i el cava per brindar pels quaranta anys del naixement del Teatre Lliure. Al damunt de l’escenari, davant l’escenografia que va dissenyar Fabià Puigserver i que, com és obvi, es va reproduir a les parets de la sala de Montjuïc que du el seu nom, només hi quedava una gerra amb tres roses grogues il·luminades per un zenital. “Era el color que més li agradava al Fabià”, va dir Lluís Homar després dels aplaudiments que el públic li va dedicar per la versió que ha fet de la comèdia que Puigserver va dirigir el 1989 a Gràcia i que es va convertir en un espectacle de referència de la creativitat del Lliure. Aquell 1989 Homar va ser Fígaro i ara, com a director de l’obra, ha conservat, com va reconèixer, el noranta per cent de la que va dirigir Puigserver. Va ser un emocionat record i, sens dubte, el fantasma de Puigserver, com els d’Anna Lizaran o Carlota Soldevila, va assistir a la funció, i de ben segur que va quedar satisfet amb la feina d’Homar i de la seva troupe completament renovada, a excepció de Mònica López, aquí la comtessa d’Almaviva i abans substituta de la Susanna d’Emma Vilarasau en la llarga gira de quatre anys. De ben segur que Puigserver i companyia van entendre els nervis de Marcel Borràs, el nou Fígaro, i de Mar Ulldemolins (Susanna) en una estrena tan carregada d’emocions.

La valentia d’Homar

De ben segur que van aplaudir la valentia de Lluís Homar en la recerca de l’art de la comèdia, aquesta substància de composició desconeguda, tan indefinible com l’esperit del Lliure del qual va parlar Lluís Pasqual davant el pastís d’aniversari i envoltat dels fundadors. Una fórmula que no depèn ni de l’entrega ni de la voluntat i que, juganera com és, no va voler aparèixer amb tota la seva gràcia durant un primer acte poc assentat, força mecànic, però que sortosament va respondre a la invocació en un esplèndid segon acte magníficament il·luminat -ja ho havia fet fa vint-i-set anys- per Xavier Clot. És en aquest acte on Beaumarchais col·loca el monòleg de Fígaro que va fer enfadar Lluís XIV de França per la crítica burlesca de l’aristocràcia, la judicatura i els patrons i en el qual Marcel Borràs va estar realment encertat. Com ho van estar durant tota l’obra Joan Carreras i Mònica López i un conjunt de secundaris magnífics.

Tot va bé si acaba bé i, ja sota la cúpula del Lliure i envoltat del públic, Lluís Pasqual cantava el Happy birthday amb un entusiasme físic i anímic poc habitual en ell fins a transformar-li la cara com mai havíem vist. Fins d’aquí quaranta anys! I el cava va córrer.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT