El seu nom de nen preferit

La càmera enquadra un home i una dona asseguts l’un davant de l’altre en un restaurant. Ella acarona la copa buida mentre diu:

-Sí, sí: sóc molt culer. I tu?

L’home tanca els ulls, i quan els torna a obrir es mira la seva copa. Allarga una mica massa el silenci, però acaba responent:

-Nah. Jo, perico.

La dona fa una altra pregunta:

-T’agrada el mar?

-No, no, sóc de muntanya.

Ara, la càmera només l’enfoca a ella.

-Gats, no?

La seva expressió és inquisitiva. D’aquí no res, aquella cita començarà a decebre-la.

-Sóc de gossos.

Les últimes paraules de l’home han sonat carregades de suficiència. Hi ha una superioritat moral en el fet de ser de gossos que disgusta la dona, que no només té un gat sinó que, a més, el fa competir anualment en un concurs de bellesa felina.

El cambrer talla la conversa:

-Què prendrem?

-Un Penedès, sisplau! -Exclamen tots dos alhora.

Per fi coincideixen en alguna cosa. La més important, segons l’anunci, que té com a eslògan “Penedès, el nostre vi”. El cambrer observa la dona, esperant que algú de l’equip de rodatge cridi: “Talleu!” L’home fa una llambregada al cambrer, com si ell tingués la potestat de decidir el final de l’escena quan, en realitat, és un personatge tan accessori com ells dos.

-Un Penedès, sisplau -repeteix en un to de veu menys eufòric que abans.

-Ara mateix, senyor -replica l’altre abans d’esfumar-se.

La dona es mira el seu company amb cara de sorpresa: aquelles dues línies no eren al guió.

-I ara... i ara què? -murmura.

-Ara esperem que ens portin el vi i prenem una copa.

-Una copa?

-Una copa de Penedès.

Ella desplaça la seva forquilla uns mil·límetres. Mentre ho fa es mira el cobert i les tovalles blanques.

-Saps què m’agradaria, ara? -diu ell-. M’agradaria que el cambrer posés una mica de música ambient.

-Ah, sí?

-T’agraden els restaurants on hi ha un fil musical que t’acompanya?

-No comencem una altra vegada, sisplau.

Si seguissin la corda al guió, ella s’hauria d’inventar una resposta negativa. Prova l’opció contrària, encara amb l’esperança que algú cridi: “Talleu!”

-M’encanta el fil musical. Podrien posar Eric Clapton. Tears in heaven. La coneixes? -La dona es posa a cantar-. “ Would you know my name...”?

L’home detesta Eric Clapton des de fa, com a mínim, quinze anys. La veu angelical de la seva companya el reconcilia amb aquella balada que el guitarrista va escriure després que el seu fill es llancés per la finestra, creient-se que era Superman. Recorda la història en veu alta.

-Quina pena -diu ella.

-No ho sabies?

-Sí. Però sempre que algú me l’explica em torna a... a posar trista.

La dona interpreta algun paper, o està sent ella mateixa?

-Normal. El pitjor que et pot passar és que se’t mori un fill.

La parella es queda en silenci uns segons. El drama que va patir Eric Clapton ja no dóna per més. Ara aniria molt bé que aparegués el cambrer amb l’ampolla de vi. “Un Penedès, sisplau”. L’home deixaria que el tastés ella. Estaria bo -boníssim-, i tot seguit el cambrer acabaria d’omplir-li la copa. Se n’aniria sense servir-lo. Ell no tindria esma de queixar-se, i murmuraria alguna cosa abans de...

-Quin és el teu nom de nen preferit? -li pregunta la dona.

És la pregunta més complexa que l’home podria arribar a respondre aquesta nit. Dir quin nom de nen li agrada va molt més enllà que confessar que és de l’Espanyol, que va sovint a la muntanya i que entre la dicotomia dels gossos i els gats es queda, sens dubte, amb els primers. Per primer cop durant l’escena no sap què dir. La vergonya se li acumula flàccidament a la cara. ¿Com ha de dir el seu nom de nen preferit si encara no ha fet ni un petó a la dona que té al davant? Potser hauria de fer un bot de la cadira i morrejar-la. O aixecar les tovalles i mirar per sota la taula, per comprovar si està embarassada.