Roger Waters ha portat a l'escenari del Palau Sant Jordi dues nits consecutives de reconstrucció i enderroca ment de The Wall (El mur) de Pink Floyd, el disc del 1980 que ha consolidat la llegenda de la banda. El mur de la nostàlgia no té esquerdes: 18.000 persones van omplir dimarts el Sant Jordi de gom a gom, tots amb la consciència de presenciar alguna cosa que mai més es repetirà.
Si The Wall va marcar un punt i a part en les produccions de rock megalomaníaques, aquesta vegada Waters ha volgut agafar el mite i equipar-lo amb tots els avenços tècnics: hipertecnologia total per desencaixar la mandíbula de tot un estadi. La sorpresa va recaure en la representació escènica, no pas en el repertori, esclar. Waters va interpretar íntegrament els dos actes d'aquesta obra conceptual sobre l'aïllament, la paranoia i el pou sense fons de la misèria humana. Amb un somrís als llavis, això sí, que per alguna cosa ell n'és el propietari i en fa el que li dóna la gana.
Waters, disfressat de dictador feixista, va clavar un cop de puny a l'audiència amb la inicial In the flesh : explosions i la projecció de l'estavellament d'un avió contra el mur en construcció. El músic ha volgut potenciar i renovar el missatge antibèl·lic de la seva obra magna. A The thin Ice es va projectar un mosaic d'imatges de soldats morts a l'Iran, Palestina i també a Normandia, on va morir el seu pare i, fins i tot, de víctimes d'ETA. Tot plegat, mentre totxo a totxo el mur s'anava aixecant. El públic va rebre agraït les descarregues d'adrenalina esperades: Another brick in the wall (part 2) o com poden botar 18.000 persones a la vegada mentre contemplen un riu de sang que flueix. Enrotllat com ell sol, Waters va voler atacar el sistema amb consignes. "Hauria de confiar en el govern?", preguntava en l'acústica i tendre Mother . "Ni de conya", responia la sang del mur. Potser el moment més espaordidor va ser la pluja de bombes de Goodbye blue sky : la mort de foc vermella es convertia davant els nostres ulls en esvàstiques, creus de David, símbols del dòlar i el comunisme, recordatoris de com l'home ho pot espatllar tot. La part més suau, després de la pausa, va ser la sedosa Comfortably numb -el solo de guitarra va aixecar l'ovació més gran de la nit-. Després, la gran final de paranoia ( Run like hell ) on els martells caminadors van convertir la lírica en ritme marcial. Embalat en el seu paper de feixista, Waters va sofrir el judici de les repugnats animacions de Gerard Scarfe (el jutge amb cara de vagina de ben segur que va amargar el somni de molts dels fills dels assistents). I va caure el mur.
El missatge polític de The Wall es manté ferm. La música, dispensada per una banda impecable, gairebé invisible, sona igual que el primer dia. Si això és bo o dolent, va a gust del consumidor. Els 18.000 de dimarts no en van tenir cap queixa.
