Publicitat
Publicitat

Un pantà de clixés

Al contrari del que es pugui pensar, fabricar una bona novel·la de gènere no és una tasca fàcil. Això és encara més cert si el gènere en qüestió és el thriller político -científic, tantes vegades explorat -i tan ben explotat- pel cinema i la literatura americans.

I no estic parlant de ser original, objectiu només a l'abast dels millors, sinó de simplement agafar els ingredients que prescriu l'arxiconeguda recepta i ser capaç de cuinar un plat satisfactori per al paladar del lector. Ser capaç, vull dir, de construir uns personatges senzills però creïbles i convincents, de posar-los cara a cara amb un misteri per resoldre i amb una sèrie de perills per superar, i a partir d'aquí desenvolupar una història plena d'acció en què la informació estigui dosificada hàbilment i els punts de gir, els clímaxs, les distensions i els cops d'efecte siguin allà on han de ser.

Joan Marcé (Viladecans, Barcelona, 1965) ha debutat com a escriptor amb una novel·la que s'inscriu de ple en el gènere del thriller político-científic. Vet aquí un resum de l'argument, extret de la contracoberta. Ramon Verdaguer, 32 anys, treballa al New Jersey Biological Institute en un projecte d'investigació sobre el genoma humà. La seva és una vida estable i feliç: l'Eva l'estima i el Wang és un amic lleial que li dóna un cop de mà sempre que el necessita. Tot trontolla, però, quan el Ramon fa una insòlita troballa dins una seqüència d'ADN. En qüestió d'hores, l'Eva desapareix, el Wang és trobat mort i ell, desconcertat i abatut, decideix deixar-ho tot enrere i tornar a Banyoles. Ja és massa tard, però. Ho vulgui o no, està atrapat al bell mig d'una conspiració en què també hi ha involucrada una poderosa multinacional i alguns peixos grossos de les més altes esferes.

Inevitablement, tot plegat sona a déjà-vu (o lu ). El mateix passa amb la majoria de situacions: tirotejos, persecucions, espionatge d'alt estànding. I, també, amb la galeria de personatges. Hi trobem l'heroi ordinari que es veu embolicat en una situació que el supera i l'amenaça; la noia amb un passat inquietant o tèrbol i que sembla oscil·lar entre la temptació del mal i la redempció definitiva; el malvat, amb ínfules messiàniques i podrit per l'avarícia, que sotmet, elimina o utilitza sense escrúpols tot aquell que se li posa a l'abast; els esbirros del Gran Criminal que fan la vida impossible a l'heroi i als seus companys; el veterà mentor del protagonista que abandona el seu retir per ajudar l'apreciat deixeble; el científic honest que paga amb la vida la seva rectitud, i etcètera.

Tanmateix, el problema no és tant el pantà de clixés pel qual s'esforça a navegar la novel·la com la seva escassa capacitat per engrescar el lector, per xuclar-lo cap a la voràgine d'una acció trepidant. Hi ha novel·les i films en què els personatges i els arguments són refregits d'altres novel·les i pel·lícules i que, malgrat tot, electritzen, entretenen, fan passar una bona estona. No crec que sigui el cas d' Un intrús a l'estany .

S'ha de reconèixer que Marcé ha sabut concebre un punt de partida argumental prometedor -s'hi nota l'influx de la telesèrie Expedient X -, però a l'hora de concretar-ho sobre la pàgina no se n'ha sortit. La prosa és funcional i poc elaborada -per exemple, s'hi abusa dels signes d'exclamació per transmetre tensió i expressar intensitat-; els fets s'hi acumulen sense intenció, atropelladament, i els diàlegs són rutinaris: hi ha moltes línies de diàleg que els protagonistes fan servir per saludar ("hola, bon dia") i acomiadar-se ("adéu, bona nit"), llastant sense remei el ritme de l'acció.

Recordem que la paraula thriller ve del verb to thrill , que en anglès vol dir excitar, emocionar, estremir.

Més continguts de