PATRIMONI

Les pintures de Sixena que sí que es van perdre

Es desconeix el parador dels murals del segle XIII que hi havia a l’absis de l’església del monestir

No totes les pintures del monestir de Santa Maria de Sixena van desaparèixer durant l’incendi que va arrasar el conjunt durant la Guerra Civil, l’agost del 1936. A banda de les de la sala capitular que va salvar Josep Gudiol -i que avui són motiu del litigi que enfronta l’Aragó i Catalunya pels murals del cenobi conservats al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)-, es desconeix el parador de les pintures de l’absis de l’església. L’única experta que s’hi ha dedicat recentment és la historiadora de l’art i fins fa pocs mesos conservadora del MNAC Montserrat Pagès. En va parlar al llibre Pintura mural sagrada i profana, del romànic al gòtic (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012) i ha tornat a posar el tema damunt la taula fa pocs dies: va desmentir unes declaracions que li havia atribuït l’advocat de la part aragonesa del cas Sixena, Jorge Español, en un article d’opinió crític amb el MNAC publicat a l’ Heraldo de Aragón el 18 de gener titulat “ El museo que extravía obras”. El va rebatre afirmant que en realitat l’Aragó sí que ha perdut els murals de l’absis. “Sembla que ningú se n’havia assabentat fins ara. És un tema greu, unes pintures com aquestes no desapareixen així com així”, lamenta Montserrat Pagès.

Les pintures de l’absis es coneixen a través de les fotografies conservades a l’Arxiu Mas i les de l’historiador, investigador i fotògraf Ricardo del Arco, entre altres fons. Són posteriors a les de la sala capitular, ja presenten trets del primer gòtic.“Després d’investigar les pintures i fer les meves deduccions, vaig tornar a Sixena per veure com estava el mur, i és evident que van ser arrencades”, subratlla l’experta.

Es conserva el marc, no l’obra

L’única part que es conserva dels murals de l’absis són 16 fragments decoratius que emmarcaven les escenes narratives -anomenats trialles- i que el MNAC va retornar provisionalment a l’Aragó al juliol en compliment d’una sentència. “El fet que s’hagi conservat el marc és la prova que també es va conservar el que hi havia a dins. On és? Ningú ho sap”, subratlla Pagès. Existeixen poques publicacions sobre els murals de l’absis i la informació que aporten és a vegades confusa. La hipòtesi de Pagès és que les pintures van ser arrencades entre els anys 50 i 60 i que es van vendre.

Precisament un dels arguments que fa servir la part aragonesa en el litigi pels murals de la sala capitular és que el monestir està declarat com a monument nacional des del 1923 i els seus béns no es podien disgregar. Per aquest motiu la jutge d’Osca va declarar nul·les les vendes dels objectes de Sixena a la Generalitat fetes entre els anys 1983 i 1994. Però mentre la part aragonesa concentra totes les seves forces en el litigi amb Catalunya, la desaparició de l’absis segueix sense ser investigada.

Pagès creu que totes les pintures del monestir estaven arrencades l’any 1960, el mateix any que les pintures de la sala capitular van ingressar com a dipòsit al MNAC. Però sobre el destí de les de l’absis creu que va impedir que sortissin a la venda l’historiador de l’art Carlos Cid Priego, que va ser el comissari del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional entre els anys 1958 i 1963, quan es van destapar diversos delictes artístics. “Durant els anys del franquisme es van produir diversos escàndols relacionats amb pintura mural al bisbat d’Urgell. A vegades enganyaven els rectors. Els deien que si no s’arrencaven les pintures es perdrien”, lamenta l’experta.

L’última publicació sobre els murals que esmenta Pagès data de l’any 1980: es tracta de la reedició del volum de l’enciclopèdia Ars Hispaniae, de William Cook i Josep Gudiol. Aleshores Gudiol no diu que s’haguessin arrencat sinó que els murals es conservaven “ in situ” i que estaven “molt destrossats”. No era la primera vegada que Gudiol parlava de les pintures com si no s’haguessin arrencat: el 1971 les presenta sota l’epígraf del Mestre d’Artajona i enumera altres escenes narratives del conjunt. A més de l’ Epifiania i l’ Enterrament de Crist, diu que hi ha l’ Anunciació i el Quo Vadis, coronats per un Pantocràtor. A més, publica una fotografia d’un detall de l’obra i diu que la decoració que les envolta, amb flors, greques i mitges figures d’àngels, és una còpia de la sala capitular.

Segons Pagès, la primera edició del volum de l’ Ars Hispaniae, apareguda l'any 1950 i dedicada a la pintura i la imatgeria romàniques, està relacionada amb la sortida al mercat dels murals de l’absis. Com que hi havia una fotografia de les pintures, l’experta creu que aquesta publicació va servir per autentificar-les i vendre-les per “un bon preu”.

Una altra visió de la desaparició

La historiadora aragonesa Marisancho Menjón publicarà pròximament un llibre sobre el monestir de Santa Maria de Sixena. Afirma que no ha trobat nova informació sobre el parador d’aquests murals i dona una visió totalment diferent de les mateixes fonts que aporta Pagès. Tot i això, d’entrada qüestiona que les pintures fossin arrencades. “Els tècnics que he consultat no poden assegurar que les pintures que queden in situ no siguin els murals i que no s’hagin arrencat mai però estiguin molt deteriorats”, apunta Menjón. “Però també pot ser que siguin les sinòpies, és a dir, l’empremta que queda després de l’arrencament”, admet. Pel que fa a la venda de les pintures que formula Pagès, Menjón encara va més enllà i afirma que la historiadora catalana apunta que va ser Gudiol qui les va vendre i considera “irresponsable” fer una acusació “molt greu” com aquesta sense aprofundir més en el cas.