Els pioners de la premsa satírica

BarcelonaSempre han tocat el voraviu i, sovint, ho han fet sense dissimular gens ni mica. La censura no va aconseguir fer emmudir els ninotaires, que des de les pàgines de La Flaca, L’Esquella de la Torratxa, Cu-cut!, El Gato Negro, Papitu o La FlacaL’Esquella de la Torratxa Cu-cut!El Gato NegroPapituXut. Quan la censura tancava la publicació, n’apareixia una altra amb un nom reconeixible pels seus lectors: La Carcajada va passar a dir-se La Risotada i després La Risa, i el Papitu es va transformar en Pakitu. La Biblioteca de Catalunya ha tret del seu fons les primeres revistes satíriques que es van publicar a Catalunya i les mostra, fins al 28 d’abril, en una exposició amb un subtítol llarguíssim, que també és una picada d’ullet als jocs de paraules que feien servir les capçaleres de l’època: Humorístiques. Revistes il·lustrades, satíriques, polítiques, eclèctiques, càustiques, xafarderes, festives, de bon geni i millor humor, gastant ínfules de literàries des del 1841 fins al 1939.

Un aniversari, els 175 anys de la publicació de la primera revista humorística en català, Lo Pare Arcàngel. Lo Pare Arcàngel va tenir una vida breu, cosa que no era infreqüent en l’època. De fet, només va publicar tres números, però va obrir el camí a moltes altres revistes humorístiques que acabarien tenint un gran impacte social. Els caricaturistes van arribar a tenir molta força: podia aparèixer una vinyeta i al cap de deu o vint anys la gent encara la recordava. Al segle XIX el català només s’utilitzava en un 30% de les publicacions, però en el cas de la premsa satírica superava aquest percentatge i va arribar a ser majoritari al segle XX.

Ja existia “l’humor català“

Després de Lo Pare Arcàngel haurien de passar més de vint anys perquè es publiquessin Un Tros de Paper (1865-1866) i, l’any següent, Lo Noy de la Mare (1866-1867). La Biblioteca Nacional de Catalunya repassa desenes de capçaleres polítiques, esportives, psicalíptiques... Pepa Bagaria, que ha comissionat l’exposició amb Roser Pintó i Maria del Tura Molas, explica que després de repassar a consciència el ric fons de premsa satírica que es conserva a la biblioteca, es pot afirmar que sí que existeix l’humor català: “Hi poden haver esdeveniments polítics comuns entre Espanya i Catalunya però hi ha unes diferències molt clares perquè a Catalunya hi ha més censura i existeix la repressió lingüística”, afirma. Què feia riure als catalans de la segona meitat del XIX i les primeres dècades del XX? “Moltes capçaleres tenien nom d’animals, diminutius, jocs de paraules, rèpliques i contrarèpliques, i el joc lingüístic entre el català i el castellà”, detalla Bagaria.

Que els animalons, sobretot els més petits i impopulars, atreien, queda clar llegint les capçaleres: ¡La Rata! Maremágnum més fastigós que un bernat-pudent, y més llapissós que la cansalda rància: dirigit per don Gata-maula ratera de ratés es va publicar el 1871. Hi havia també El Tiburón, Lo Burinot, Cu-Cut, Cuca Fera, La Mosca, El Be Negre...

“Amb la introducció de la fotomecànica, les revistes van tenir molta difusió, va ser el moment gloriós de la premsa satírica catalana -explica Bagaria-, va ser també un moment molt convuls i van tenir un gran impacte social perquè tampoc tenien competidors”. Les multes i les suspensions, però, eren freqüents. Amb la dictadura de Primo de Rivera les revistes havien de fer constar el següent: “Aquest número ha passat la censura militar”. El cas més espectacular va ser el del ¡Cu-cut!, que sovint flagel·lava el centralisme madrileny i el caciquisme de la Restauració. La publicació de l’acudit de Junceda “Al Fronton Condal”, publicat el 23 de novembre del 1905, que ridiculitzava les derrotes dels militars espanyols, va acabar amb l’assalt a la redacció per part dels militars ofesos.

Una de les claus de l’èxit d’aquestes publicacions és també la qualitat dels artistes i autors que hi van col·laborar: Cornet, Brunet, Apa, Junceda, Smith, Opisso, A. Mestres, N. Vázquez, Llaveries, Josep Costa Picarol van contribuir a fer de Barcelona una de les grans potències en edició de premsa humorística del sud d’Europa.