Publicitat
Publicitat

PASCAL COMELADE & ENRIC CASASSES. EL MOLINO 14 DE MARÇ

El rock entra a El Molino per primer cop

La poesia elèctrica de Casasses i Comelade

Enric Casasses i Pascal Comelade, com diuen ells, "formen una societat artística intermitent basada en el rampell". El seu segon disc en 25 anys de col·laboració, N'ix , va ser anunciat com un retorn al cantó salvatge del rock'n'roll. I hi va haver molt d'això en la seva presentació a El Molino. A la manera personal i intransferible del músic i el poeta, esclar. Acompanyats per una banda de sis músics, amb el company de viatge Pep Pasqual -saxo, clarinet, pots de xampú, mico de joguina que toca els platerets i mil coses més- exercint de director i comodí, van repassar el gruix del seu nou cançoner amb moments d'ira i calma. L'anècdota dels instruments de joguina ja fa lustres que ha passat: amb un ukelele passat pels xiscles del wah-wah , i guitarres amb dues cordes, van aconseguir aigües tèrboles, en les quals nedaria encantat Nick Cave. Els instants d'emoció màxima van tenir lloc quan Comelade va fer el que sap fer amb el rock: despullar-lo d'artifici per fer-nos veure que penjat d'un fil segueix sent verinós. La traducció literal d' I am the Walrus dels Beatles ("Sóc la foca") va ser un cop al cervell que no s'oblida. Casasses, de figura seca i verb cantellut, abrasador, sota el paraigua de Comelade, esdevé el millor cantant de rock del món sense haver d'entonar ni una sola nota.

Més continguts de