ARTS ESCÈNIQUES
Cultura 30/04/2012

La poesia es reivindica com una experiència propera al teatre

Juan Carlos Olivares
3 min
La poesia es reivindica com una experiència propera al teatre

Pensar que la poesia és un gènere clandestí a Barcelona és una fantasia romàntica sense recorregut. Algú amb una idea estúpida. El mateix que imaginar un quadre torbador de William Blake com a activitat relaxant i fer un solitari ridícul. Què té d'ocult i marginal un gènere literari que el 8 de maig inaugura la XVIII edició del festival internacional Barcelona Poesia? Però aquest pensament d'enderroc li funciona mentre accedeix abduït per la ignorància al bar restaurant Horiginal, passa la primera sala, passa el restaurant, passa la cuina i entra en un espai que el pensador ximple imagina com un ressuscitat speakeasy de la poesia. L'imbècil encara no s'ha adonat que ha arribat al fons de totes les portes sense pronunciar cap contrasenya.

Fi de partida: aquest és el local que Josep Pedrals i Ferran Garcia fan servir per a les activitats del cicle Horaci Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries (HORINAL). L'idiota no ha arribat sol. A aquests llocs els estultos no arriben mai sols. No hi arriben. Té companyia el neci. Pigalls que hores després li han explicat amb entusiasme-guia que no es pot perdre la Missa pagesa , un poemari de Dolors Miquel teatralitzat per la companyia Nozomi 700 Teatre. Properament a La Seca. Ara és aquí, amb vi blanc i popurri de croquetes, esperant que Enric Casasses presenti de peu la seva última obra: T'hi sé . Inèdita. Rapsòdia completa, menys vint pàgines d'un últim poema que va néixer el gener del 2011 i va transcendir el maig del 2011.

Mentre escolta Casasses jugar amb les paraules, entre homenatges escrits, esmentats i sublimats a Estellés, Rimbaud, Monk, Arp, Guimerà i algun dels Pessoa, mentre el recitador busca la paraula -"mortadel·la"- que el condueix fins al poema, el principiant en tots els lirismes troba l'escletxa per preguntar-se sobre la teatralitat d'un recital poètic. Convençut amb idees de fang que la poesia s'expandeix millor en el ressò que genera la volta de la lectura silenciosa, descobreix que també té una verberació compartida, una ressonància col·lectiva. Un so nou que no té res a veure amb l'estereotip de l'actor-rapsode.

Pocs poetes saben compartir les seves obres, però menys són els actors o actrius que comprenen la seva relació amb la poesia. Per als teatrers la paraula és el mitjà. Per als poetes és la fi. Quan es recordava Paco Valladares com un dels millors recitadors espanyols, venia a la memòria un retrunyir emfàtic, engolat, o un intimisme impostat, de clar de lluna d'Edgar. Una veu perseguint l'aplaudiment que sepultava la poesia en el passat. El poema es desfà d'aquest mantell d'ermini quan el còmic s'acomoda a l'escenari amb la naturalitat d'un lector. Les propostes de Joan Ollé poden ser formalment irreprotxables -com la seva aplaudida dramatització de Coral romput -, però tenen el perill de tancar el sincer homenatge al poeta en el panteó de la modernitat. La poesia manté el seu alè original quan l'actor es despulla d'intenció i tècnica i només llegeix amb sinceritat.

Ser rapsode és una etiqueta. O un posat dalinià. Artificial com un bigoti paranoic desafiant les lleis de la gravetat. Ser lector o lectora -en francès, lectrice té notes d'intimitat eròtica- és un grau superior de relació entre la paraula i el públic que escolta. És el vincle a dues bandes que crea Rosa Maria Sardà amb Josep Maria de Sagarra i Pep Tosar amb Blai Bonet. Bons exemples de les possibilitats escèniques de la poesia. Però són només complicitats.

La veritable naturalesa escènica del gènere es troba en el seu propi entorn, en les propostes que arriben d'origen, com la polipoesia nascuda a Itàlia als anys 80 i que converteix la poètica en un llenguatge que incorpora l'espectador i que s'expressa d'una manera multidisciplinària i bastarda. O el més contemporani poetry slam , una competició lírica d'arrel urbana i americana que tant aprofundeix en la sonoritat i el ritme de la paraula com incorpora missatges socialment crítics en un llenguatge rimat amb clara consciència d'un interlocutor present que valora el grau de l'estètica de la comunicació del poema. Sentència que no es farà en la solitud d'una volta silenciosa. Potser no és teatre, però és un art que es justifica artísticament en un escenari. Com un poema de Casasses: Febrer . Inèdit.

stats