“A una poeta no poden agradar-li els militars”

BarcelonaFa tot just una dècada, Wendy Guerra (l’Havana, 1970) es va donar a conèixer amb Todos se van, la seva primera novel·la, amb la qual va guanyar el premi Bruguera. Va ser l’inici de la consagració internacional de l’escriptora cubana, que ja havia publicat dos volums de poesia, Platea oscura (1987) i Cabeza rapada (1996). Des de llavors, els llibres que ha anat escrivint s’han traduït a una quinzena de llengües. A França, Todos se van va ser lectura obligatòria als instituts, però a Cuba encara és hora que pugui ser publicada. “Quan vaig a París de promoció sóc una celebritat perquè els joves m’han llegit a l’escola”, reconeix l’autora, que ara presenta la cinquena novel·la, Domingo de Revolución. “Ser llegida a fora et dóna energia -diu-. Els problemes que he tingut i tinc al meu país queden entre nosaltres i mai no els explico”.

Situada en la canviant actualitat cubana, Domingo de Revolución s’aproxima, en aquella primera persona que tant agrada a l’autora, a la vida de la Cleo, una jove poeta que és vista amb suspicàcia pel règim del seu país i pels exiliats. Els primers la consideren una infiltrada del món capitalista perquè acaba de guanyar un important premi de poesia de Barcelona. Els segons la titllen de ser “una agent del govern cubà”, una dona “que fingeix ser qui no és realment per treure’n profit”. “És molt difícil quedar bé amb Cuba -diu-. També és molt difícil quedar bé amb els exiliats. I amb els amics. I amb els editors. Des de fa un temps he decidit que només vull quedar bé amb la literatura”.

Un atemptat per escrit

Guerra creu que “les ferides, per ser curades, abans han de ser anomenades”. És per aquest motiu que la seva nova ficció vol “explicar la veritat” sobre alguns aspectes de la complexa realitat del seu país. Domingo de Revolución és “un atemptat contra el ministeri d’Interior cubà” perquè denuncia el control i l’ostracisme que pateix la classe intel·lectual sospitosa de trair el país. La poeta del llibre viu aïllada en una gran i desllorigada mansió del barri del Vedado. Els únics que la visiten amb certa freqüència són els funcionaris amb guaiabera -que investiguen la suposada dissidència de la poeta- i l’ empleada, que a més de posar ordre a la casa també investiga l’adequació dels seus versos. En un passatge del llibre, la Cleo descobreix que les autoritats han eliminat tots els documents del seu portàtil, però l’ empleada demostra la seva eficiència recitant tots els poemes de la mestressa de memòria.

“La Cleo no sap que amb les seves accions està impulsant canvis. No és conscient que és una heroïna, una espècie de Joana d’Arc contemporània -explica-. A diferència d’ella, escric amb una mica de valor i molta por”. Ha batejat el llibre com a Domingo de Revolución perquè “diumenge és un dia en què no saps si la setmana s’acaba o en comença una de nova”, diu en relació a la situació per la qual passa el seu país. Després de la visita de Barack Obama al mes de març i del concert dels Rolling Stones, aquest mateix dilluns arribava un creuer a l’Havana des de Miami: la connexió per mar entre els Estats Units i Cuba estava tancada des de feia més de cinc dècades. “Als tretze anys em van ensenyar a disparar amb metralladores russes per a una assignatura que es diu preparació militar -recorda-. Així vaig perdre la ingenuïtat, aprenent a matar o a salvar-me. És curiós que aquell a qui havíem de matar hagi arribat i hagi resultat ser un enemic íntim meravellós. Obama ens ha deixat encantats. El problema serà trobar un altre enemic que no siguem nosaltres mateixos”.

Els fills de la revolució

Encara que a la novel·la les dosis de crítica política siguin considerables, també hi ha homenatges a alguns dels autors que admira, com ara l’escriptora Dulce María Loynaz, el poeta Eliseo Diego i el premi Nobel Gabriel García Márquez. “Gabo em va regalar no només la seva literatura sinó l’aprenentatge del guió cinematogràfic en un taller al qual vaig assistir -diu-. Vam tenir molt bona relació. Jo li explicava com era aquella realitat cubana que li arribava distorsionada”.

Entre els motors narratius del llibre hi ha la investigació de la Cleo per conèixer la identitat del seu pare biològic. Un actor de Hollywood d’origen nicaragüenc la visita per fer-li saber que el seu pare no és qui ella creu, sinó un “Rambo cubà actiu durant la Guerra Freda, als càrtels, a les guerrilles, fent realitat missions estoiques”. “No m’agraden els militars. A una poeta no li poden agradar -diu-. Domingo de Revolución vol parlar també dels fills de totes aquelles persones que en un determinat moment de la vida busquen els seus pares”. Guerra no té cap intenció de deixar Cuba: “M’encantaria dirigir una revista de moda, però m’he acostumat a viure en una zona de conflicte. M’encanta la meva illa. Si em traguessin la crisi em suïcidaria”.

Tres autors que expliquen una realitat difícil

Dulce María Loynaz

La poeta i narradora va viure dues vides: la d’abans de la Revolució, en què va publicar poesia, i el mutisme i aïllament des que Fidel Castro es va convertir en primer ministre del país el 1959. El 1992, als 90 anys, va rebre el premi Cervantes.

Pedro Juan Gutiérrez

Periodista, novel·lista i poeta, Pedro Juan Gutiérrez ha mostrat les penúries i les foscors de la societat cubana a través dels relats de Trilogía sucia de La Habana (1998) i la novel·la El Rey de La Habana (1999), adaptada al cinema per Agustí Villaronga.

Leonardo Padura

Creador del detectiu Mario Conde, Leonardo Padura explora les “vicissituds materials i espirituals” per les quals ha passat la seva generació. Ho fa a través d’un personatge caòtic, bevedor i que sent simpatia pels bojos i escriptors.