La por del poder a la sàtira
BarcelonaEl que més tem el poder és l’humor. De fet, abans de començar pròpiament la funció de L’Editto Bulgaro, els actors informaven que Mediaset havia amenaçat amb una demanda si l’espectacle ridiculitzava el seu propietari, l’ex primer ministre d’Itàlia Silvio Berlusconi. Un encertat recurs de la comèdia per certificar que el poder, sigui polític o econòmic -si és que hi ha diferència-, suporta molt malament la sàtira (fa uns dies a l’escriptora canadenca Margaret Atwood li van censurar una columna satírica que parlava dels cabells del primer ministre!). Un gènere, però, lamentablement poc habitual en l’escena al nostre país, malgrat la seva eficàcia catàrtica per al ciutadà.
L’Editto Bulgaro és un retrat d’una etapa dolorosa per a Itàlia -quan la presidència va segrestar tots els poders i fins i tot legalitzar la impunitat- i una mirada poc amable sobre la Itàlia que una vegada i una altra va votar el defraudador Berlusconi. Això ens porta a pensar com és que encara hi ha votants a Espanya d’un partit que ha enganyat i robat amb tota impunitat.
L’Editto Bulgaro és una comèdia hàbilment estructurada com un programa de televisió en què conviuen el teatre document, una mica de cabaret i el programa de Daniele Lutazzi. Ell era un presentador i humorista de la RAI de maneres incisives. Una entrevista sobre el llibre El olor del dinero, de Marco Travaglio, que apuntava a les relacions entre Forza Italia i la màfia, va fer esclatar Berlusconi, que en una roda de premsa va demanar l’expulsió de Lutazzi i dels periodistes Michele Santoro i Enzo Biagi de la televisió pública. Van ser acomiadats, esclar. La dramatúrgia de Joan Yago és brillant i molt ben documentada. No busca la rialla fàcil sinó que combina l’humor amb una reflexió sobre la llibertat d’expressió i les formes manipuladores del poder. Bona feina actoral i un Xavi Francés que mostra maneres de gran còmic.
